Joana Candell: “Des de la botiga va veure un milicià sortir de la placa de terra, començava la guerra.”

L’any 1925 es va inaugurar la botiga Arc Iris, de mitges i mitjons, a Gran de Gràcia, avui, 90 anys y 3 generacions més tard, parlem amb Joana Candell, filla i neta dels fundados, i amb el seu marit Josep Capdevila. Propietaris d’una botiga que podem etiquetar “de tota la vida” han ampliat el comerç amb ropa d’home, regals per la llar i moda infantil.

Perquè van decidir els teus avis obrir la botiga?
El meu avi tenia una societat amb el seu germà, tenien un magatzem de gènere de punt, i quan van deixar el negoci va decidir obrir la seva botiga a Gràcia.

Explica’m la història del nom, s’ha traduït del castellà al català diverses vegades…
Inicialment l’any 1925 la botiga es deia Arc Iris, com la revista de l’època, però després de la guerra van obligar a canviar el nom i passar a dir-se Arco Iris. Durant molts anys es va dir Arco Iris, i a la que vam poder tornar a canviar el nom, vam treure la o, perquè arc de Sant Martí no era.

Perquè es van traslladar de botiga?
La botiga es va fundar l’any 1925 al 155 del carrer Salmerón, Gran de Gràcia cantonada amb Bretón de los Herreros, on actualment hi ha la Telefònica, i aquest va ser el motiu del trasllat. Quan feia dos anys que havien obert, Telefònica es va voler instal·lar allà, i els van obligar a marxar.  Com ja tenia una clientela feta, van buscar el lloc més a la vora, que és on encara estem avui.

Com ha canviat la zona?
El carrer gran sempre ha sigut un carrer important dins de Gràcia, el que passa és que durant uns anys es va mig ensopir, estava com més apagat, hi havia molts bancs i poques botigues, i en canvi ara estem en uns anys que ha ressuscitat, hi ha moltes botigues noves, però clar, moltes són cadenes que pots trobar a tot arreu i les que desapareixen són botigues de tota la vida.

Com us diferencieu de les grans multinacionals?
Amb la clientela. És una clientela de fa molts anys, del barri, ens coneixem i el tracte és molt familiar, i també que els productes són de molta qualitat i la relació qualitat preu està molt estudiada.El gènere és diferent del que pots trobar a les multinacionals. Aquí pots anar vestit diferent de tothom. També fem un servei personalitzat.

Ha canviat la visió de la botiga amb cada generació? Quines innovacions heu incorporat que els teus pares o avis no van fer?
Els avis inicialment eren mitges i mitjons, a la que s’hi va incorporar el meu pare, era camiser i feia camises a mida, va ser l’empemta per ampliar el negoci i va anar creixent amb altres complements d’home. Quan hi havien els meus pares tot era més limitat, sempre camises blanques, colls forts, i nosaltres ja hem agafat un ritme d’un tipus de roba més casual, esport, dins el món de la ciutat.

Hi ha alguna 4a generació que entra?
Les meves filles tenen les seves carreres i feines, però és una cosa que sempre l’han viscut, de petites a la que podien a la botiga, i ara també a la que poden ens vénen a donar un cop de mà.

Com és treballar al negoci familiar? Ho vas decidir tu perquè t’agradava o va ser més per seguir la tradició familiar?
Realment perquè m’agradava, vaig fer els meus estudis perquè els meus pares volien que tingues alguna carrera, però el que m’agradava era això, però com vaig tenir la sort que al meu marit li va agradar la botiga, i va deixar la seva feina per estar a la botiga ho fèiem molt de gust i ens agradava molt.
Jo hi estic molt de gust a la botiga, tampoc m’he plantejat d’haver de marxar o canviar la botiga, i em sabria greu, i sobretot si són forces obligades, si és voluntàriament és una altra cosa, la veritat és que no m’ho plantejo.

Has viscut moment crítics amb la botiga?
Jo per sort he viscut unes èpoques boníssimes, perquè no he viscut ni guerra, ni postguerra. Potser ara és l’època més crítica, però a part d’això unes èpoques molt bones, i nosaltres no ens queixem.

Alguna anècdota que hagi passat a la botiga, allò que diuen si les parets parlessin…
Una cosa que quasi sempre m’ha quedat a la memòria, és la meva mare, precisament estant aquí a la botiga i estant darrere dels aparadors preparant-los, va veure que de la placa del terra de la plaça, s’aixecava i sortia un milicià amb una escopeta, i va dir ara comença la guerra aquí a Barcelona, i efectivament. I va començar l’intercanvi de productes, la roba per menjar, i així van mantenir la botiga a base de canvi.

I una vivència teva a la botiga?
Jo sempre i he estat tan i tan bé, i les meves filles eren petites, i corrien per aquí i deien es volien quedar i això ja t’omple, les veies felices, tot això és agradable.

Com és la vostra clientela, i com ha canviat?
Els nostres clients són avis, pares i fills. Aquí vénen persones molt grans que diuen jo encara recordo als teus avis, si jo quasi no me’n recordo dels, que et diguin això, i és curiós que abans venia una senyora que deia que el seu marit treballava a la botiga amb el meu avi, i es quedava a dormir a la botiga sobre els taulells i t’expliquen aquestes històries i sembla increïble. Una altra cosa són els horaris, el meu pare sempre va lluitar per poder tancar els diumenges, perquè l’horari comercial és el pitjor horari de tots, si tothom té un horari, el comerç perquè no. Qui implanta els horaris no treballa a les botigues, i per això tanca el petit negoci i familiar.

Què recuperaries de la Barcelona de fa 30 anys? I què t’emportaries al passat?
Les dates, la Setmana Santa, Sant Josep, eren dies de molta feina, i ara s’ha perdut. Abans es feia roba especial per aquestes festivitats. La Setmana Santa era quan la gent estrenava la roba de primavera, el dia de la palma els nens estrenaven els mitjonets blancs. Abans es vestia més i es gastava molt més en vestir. Si tornéssim  al passat, la gent vestiria molt més bé, hi hauria més feina i més producció. La confecció ara es fa malament, i veus que està mal fet, però la gent està acostumada, i ja està dins la normalitat. I això sí que es troba a faltar. Jo crec que abans era millor.

Quin és el secret per arribar als 90 anys?
Lluitar, lluitar i lluitar, i passar-hi moltes hores.