La hipocresia de la nova elit

El Windsor és un d’aquells restaurants de la zona d’or de Barcelona del qual jo era un habitual quan em dedicava al periodisme econòmic. Cada mes alguna empresa organitzava un dinar en un privat del Windsor per informar als periodistes dels seus excel·lents resultats anuals, o per fer-te la gara-gara. Feia anys que no tornava al Windsor. Va ser el maig passat, convocat per l’Eliseu Climent, l’editor d’El Temps. Climent ha sigut durant els quasi quaranta anys de democràcia un estendard a València del catalanisme oficial. Climent va reunir al Windsor als expresidents Pujol, Cañellas (Balears) i Lerma (València). Climent és un tipus acostumat a tallar el bacallà. Entre els comensals hi havia altres representants de les tres regions. Quan sortíem, un executiu de premsa de les Balears xerrava amb mi. Assegurava estar preocupat pel que ell considera un excessiu intervencionisme català en la societat balear. “Desconec l’assumpte”, dic jo. Em confessa que ell no és independentista. Li pregunto:

-De la independència de Les Balears?

-No, home, de la de Catalunya.

-Ah, doncs jo tampoc.

-I no et fa por dir-ho en públic?

Vaig replicar l’executiu. Evidentment no tinc por i que per favor que no es cregués la tonteria de la crispació.

Més tard vaig entendre que es referia a una altra mena de ‘por’. La por del ‘business friendly’.

+.+.+

Per terra, mar i aire sento aquests dies que “les elits s’oposen a la independència”. Caldria precisar-ho: les elits de l’antic règim són les que s’oposen a la independència. Perquè el nou règim, el que ja ha decidit que Catalunya serà sí o sí un estat independent, ja té la seva elit: igual d’emprenedora, creadora de riquesa, defraudadora i sobretot, hipòcrita. És una nova elit a l’alça, en quasi tots els sectors: energia, distribució, mitjans de comunicació, tecnologia, alimentació, turisme… En banca encara no han trobat el seu espai. Potser l’enfonsament del sistema de caixes els ha deixat dèbils en aquest àmbit cabdal. Aquesta elit s’estén com una taca d’oli. És inevitable, succeeix a qualsevol societat. Però a Catalunya cohabiten avui dues elits. I les dues són susceptibles d’emprenyar-se amb tu.

Jo no sóc independentista, però tampoc sóc antiindependentista. Bàsicament és que m’és igual formar part d’Espanya o d’una Catalunya independent. Dubto que la meva existència canviï substancialment. Construir un nou estat seria un merder molt interessant, periodísticament parlant. El sentit comú indica que com més proper és el poder executiu i legislatiu de la societat que representa, millor gestionada resultarà aquesta societat. Això és a favor de la independència. Els meus dubtes respecte una Catalunya independent són bàsicament tres:

1, és un moviment eminentment nacionalista i emocional. Suposo que els líders del moviment ja ho saben: hi ha un 20% de la població que no ho té clar. A aquest 20% no el convenceràs onejant milers de banderes o amb la propaganda del ‘Espanya ens roba’, ‘genocidi cultural’ i ‘Volem ser lliures’, sinó amb arguments sobre com milloraria el benestar.

2, per desgràcia, per la meva feina i condició social he vist i escoltat negociats de les elits del nou règim que em distancien de l’assumpte.

Y 3, perquè crec en el principi de subsidiarietat, el meu únic ideal d’organització territorial i política és la ciutat-estat. Europa com una lliga de 300 ciutats-estat. Cadascuna representada al Parlament europeu segons la població de la seva àrea metropolitana. Per al món català, tindria més lògica aquesta lliga d’àrees metropolitanes que un nou estat-nació: quatre ciutats-estat a Catalunya, tres a les Balears, tres al País Valencià. I que facin lobby mediterrani-català a Brussel·les.

La proximitat com essència de la gestió pública xoca amb l’estat-nació, sigui Espanya, Catalunya, França o Alemanya. Se m’ocorren pocs països que puguin ser tan centralistes com Catalunya. El barcelonacentrisme, vist des de Lleida o Tarragona, és humiliant. Avall els estats-nació, amunt les ciutats-estat. El súmmum de l’eficiència en gestió i identitat són les regions metropolitanes.

Jo votaré en blanc en aquesta consulta. És a dir, que em sembla bé el que decideixi la majoria. Aquesta conclusió, que sembla tan naïf i conciliadora, en veritat t’obliga a un joc d’equilibris terrible perquè els dos costats t’empenyen. T’empenyen per convèncer, però sobretot perquè t’apartis. Perquè no són temps per a les mitges tintes. Són temps de blanc i negre; o amb mi o contra mi. Però com que el company actiu en aquesta relació sexual és el nacionalista català –al cap i a la fi és qui vol canviar de posició; a l’altre ja li semblava bé seguir fent el Crist-, són els més irascibles davant el dubte o l’oposició.

Un exemple el vaig viure fa poc a la inauguració de la nova seu del club Churchill, un club catalanista i liberal en què s’hi troben personalitats i professional destacats de Barcelona per fer tertúlia i conspirar. Hi ha persones de tot color, molt catalans, això sí. Potser predomina el perfil ‘nou convergent’: cosmopolita, liberal ‘american style’, triomfador professionalment i nacionalista sense complexos. El paradigma d’aquest home (i dona) és David Madí. És una fura dels negocis i de la política: es mou com peix a l’aigua a multinacionals, bancs, festivals de música i als despatxos de CDC:

Un d’aquests ‘nou convergents’, un executiu de pes d’una consultora –hi ha molt convergent empleat en consultores-, se’m va acostar amb un gin tònic del barman del Tirsa –al Churchill no s’hi estan per res- i em va dedicar un sermó terrible sobre la meva posició poc constructiva vers les elits catalanes. Que si em ric dels empresaris, que si no entenc que són el pilar de la nova cosa que s’està construint, etcètera. Després em va esmentar el nom d’un molt gran empresari de la nova elit, hereu de l’antiga elit, que també lamenta aquest paper meu de torracollons. La millor frase que em va deixar anar va ser aquesta: “I per què no critiques als de Sant Adrià?”. Era fàcil de respondre: no critico la gent de Sant Adrià perquè no sóc d’allà. Jo critico allò que conec. I no critico la gent de Sant Arià perquè allà no hi ha persones que puguin desemborsar 12 milions d’euros a Hisenda per evitar un judici penal.

+.+.+

Aquest és el punt dèbil de la nova elit: estan immersos en una croada suposadament regeneradora mentre que per sota la taula juguen amb una altra baralla de cartes. És la hipocresia màxima.

El procés independentista i la consulta són necessaris. Fins i tot inevitables. El xoc d’identitats no solucionat entre el món castellà i el món català esclata cada ‘X’ anys, i el moment és ara, amb la crisi, quan no hi ha pasta i la gent està fins als collons de tot, sense saber exactament de què estan fins als collons.

+.+.+

Dijous passat vaig sopar amb una artista del Primavera Sound. Una dona de Nova York. De tornada al seu hotel, al costat de la Pedrera –un hotel inaugurat a l’abril, un lloc molt peculiar, temàtic: és un hotel i fleca de la cadena Praktik- li informo dels esdeveniments recents: de la batalla per Can Vies –“a Europa hi ha molta tradició ‘squad’”, és el seu comentari-, del nou rei –“s’ha mort l’anterior?”- i del procés sobiranista –“quan em portaràs a la Vall d’Aran?”. En definitiva, tot això li importava poc o gens. Allò que li interessava més és el Primavera i el Sónar. Continuaran fent-se? Esclar que sí, passi el que passi Barcelona té prou força i està tan oberta al món que projectes com el Primavera, el Sónar, o el festival de cine fantàstic de Sitges continuaran aportant prestigi a la nostra ciutat-estat.

Fotografia: Galdric Peñarroja / Assamblea.cat