Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
Separar el gra de la palla
Després d'haver presentat a dos dels personatges que ens acompanyen diàriament, el Jutge Interior i el Boicotejador, ara veurem en quina tessitura ens col·loquen.
Aquests dos personatges se la tenen jurada l’un a l’altre. Tenen una disputa entre ells. I el camp de joc preferit de la seva disputa som nosaltres, el jo en singular.
Per utilitzar una imatge, estem davant d’un partit de tennis entre 2 jugadors i nosaltres som la pilota a la que van donant. De vegades estem en el camp del Jutge Interior, i des d’allà ens exigim més i més. Altres, estem en el del boicotejador, i des d’allà ens sentim víctimes de les circumstàncies, desvalguts.
Algunes persones estan més en una banda, que en l’altra. Hi ha persones que s’identifiquen molt amb l’exigència, sempre han d’estar fent, mai és suficient, fins al punt que descansar és un acte gairebé intolerable.
En canvi, unes altres es creuen que no poden fer res, que són inútils, i ja no emprenen cap acció, vagant com ànima en pena.
Aquest és el dibuix si ens creiem el que ens diuen aquests 2 personatges.
La bona notícia és que no som ni hem de ser o fer el que diu un o altre.
La bona notícia és que està a les nostres mans bregar amb ells, en lloc d’estar nosaltres a les seves mans.
O sigui: no som la pilota de tennis, sinó que podem ser l’àrbitre del partit.
Per a això cal començar a mirar-los per separat, i també a separar-los de nosaltres mateixos. Aquest acte de separació resulta molt fructífer.
Quan un va fent l’exercici d’escoltar el que es diu, es va adonant de quan un o altre personatge pretén menjar-li el coco i portar-lo al seu terreny.
Evidentment requereix d’un esforç personal, com diuen Miracles a Lourdes. Cal posar-li atenció.
Aquest acte fictici de separar els missatges propis, en el meu cas m’ha portat a sentir una pau i una calma inaudites fa uns anys. Abans sentia que estava en una roda de hàmster: sempre corrent després d’una llista de tasques per fer, amb uns llistons de superació i uns models socials en què encaixar, creia que havia de comportar-me així o aixà segons les circumstàncies … i, si no ho aconseguia, m’ensorrava, em sentia fallida, una mena de tara del sistema.
En mans d’un, mai ni havia prou, sempre havia de fer més i millor. Com no ho aconseguia, començava el menyspreu i d’allí a la decepció, per no estar aconseguint-ho. Llavors entrava en mans de l’altre, en una profunda tristesa, i d’allí a veure’m com una tara del sistema.
Resultat: dolor i insatisfacció perpètues.
A aquestes situacions ens porten aquests dos personatges si els escoltem i els creiem.
Si ets introvertit, el jutge interior pretendrà que siguis i actuïs com extravertit, atès que és un valor social. Si ho aconsegueixes, és possible que una part de tu senti que estàs sent un farsant i et sentis en el fons incòmode amb la teva actuació.
Si no ho aconsegueixes, per timidesa, vergonya o simplement perquè no vols parlar de tu a desconeguts, sentiràs potser fracàs.
Hi ha un camí al mig: es tracta de començar a qüestionar com a veritats absolutes el que un o altre diuen. Perquè ni he de fer el que diu el jutge intern, ni m’he de decebre’m per no aconseguir-ho.
Precisament, el proper mes tractaré en més profunditat com ens repercuteixen les veritats absolutes.
Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i al dissenyador Xavier Roca per il·lustrar aquest article.
