Lectures de platja (o muntanya)

A aquestes alçades de l’any, al més fons de l’estiu, dubto molt que quedi algú per llegir aquestes línies. Però per si un cas, aquí deixo unes recomanacions de còmic per llegir a la platja, al camp o a la tornada, per les nits caloroses amb coral de grills.

Tom Gauld
‘Todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora’
(Salamandra)
Publicades prèviament a “The Guardian”, aquestes tires de l’escocès Tom Gauld (1976) bromegen amb brillantor sobre la cultura moderna, ja sigui la novel·la de misteri, la cançó protesta “del futur”, la crítica literària, el debat científic o les pròpies convencions narratives de la literatura, el cinema i el còmic. És un humor referencial i sovint metalingüístic, que funciona com un rellotge gràcies a la tècnica depurada de Gauld, construïda amb un estil impàvid de personatges inexpressius i narració neutra. Humor intel·ligent, sí, però de veritat.

Jason
‘El loro de Frida Kahlo’
(Astiberri)
El norueg Jason (Molde, 1965) torna amb els habitual “funny animals” de línia clara que, a les seves mans, resulten més melancòlics que divertits. En aquesta ocasió no hi ha una historia llarga sinó bastantes historietes curtes – perfectes per llegir-les a la gandula, ja ho hem avisat des del principi- on els empelts amb referències creuades de la cultura popular (cinema, arts plàstiques, còmics, al·lusions per a coneixedors a músics com Van Morrison o Chet Barker, etc.) produeixen peces de surrealisme contemporani i humor no tan involuntari com potser pugui semblar. D’aquesta manera, Frida Kahlo és aquí una assassina a sou que sembla protagonitzar un remake de “Le doulos” de Melville (a “El loro de Frida Kahlo”) el predicador de “La noche del Cazador” ha d’enfrontar-se a nens en lloc de segrestar-los (“La nit del caçador de vampirs”) les cites a Magritte se superposen en una historia negra explicada amb el desordre temporal propi de Godard (“Quien roba”), i així tot. Com sempre a Jason, el to impassible que transmet la seva forma de dibuixar i narrar no es cosa menor en la gràcia de les seves obres, pintades esplèndidament – aquí també – pel fidel Hubert.

Sam Alden
‘Y nunca volvió a suceder’
(DeHavilland)
Dues històries de ritus de pas, cada una en diferent clau tot i que les dues dibuixades a llapis “sense acabar”, un gest que denota la recerca de la llibertat pròpia del còmic independent. El jove Sam Alden (Portland, 1988) sembla ajustar comptes amb la seva infància i adolescència evocant el primer amor, per descomptat mai recuperat després (“Hawaii 1977”), i el desengany de les fantasíes igualment juvenils (“Anime”). No, no existeix El Dorado, ni tan sols una Ítaca a la que tornar, com testifiquen els tancaments abruptes de ambdues històries. La textura del grafit del llapis, les taques que aquest deixa i la empremta ocasional de la goma d’esborrar estan tots a la vista. Com penediments muts o records esvaïts.

José Pablo García
‘Las aventuras de Joselito, el pequeño ruiseñor’
(Reino de Cordelia)
Partint de les memòries de Joselito i altres materials per creuar la documentació, José Pablo García (Málaga, 1982) s’embarca en una biografia del cantant Joselito, memòria viva del folklore espanyol durant el franquisme, i la posa en vinyetes canviant d’estil a cada escena, al Daniel Clowes. L’estratègia postmoderna da els seus fruits i el resultat es un pastiche assumit que extreu polpa històrica, i sociològica, de la vida del que va ser una estrella internacional de la cançó i del cinema, un “nen prodigi· sorgit de la gana de la postguerra i explotat de la manera en la que llavors es podien explotar als menors a Espanya. El Joselito de la maduresa també està present al final del llibre, després de la seva “rehabilitació” pública vía realities i platós roses de Telecinco. Les notes finals, profusament il·lustrades amb fotografies i afiches, complementen adequadament una obra que ha tingut una merescuda repercussió mediàtica. Aviso: no cal ser fan de “Cine de Barrio” per gaudir d’aquesta novel·la gràfica.

Los Bravú
‘La furia’
(Apa-Apa)
Aquestes Fures modernes son dues chonis amb tanga i el seu corresponent cani d’escolta que marxen a la platja i la líen parda, amb armes blanques o de foc, indistintament; els mortals que ara han d’expiar els seus “crims” sota la justa ira de les fures son, simplement, els pijos de platja. Qué hauran fet els pobrissons. Entre les “Spring Breakers” de Harmony Kornie, el Selfie per Instagram i el còmic de Vanguardia actual, la parella Los Bravú (Dea Gómez —Salamanca, 1989— i Diego Omil —Pontevedra, 1988—) es deixa emportar per aquestes pàgines impreses amb risografía, amb una lògica narrativa que sembla impulsada pel simple plaer de dibuixar. Que ningú busqui moralitats o una veritable història aquí. Quan ja s’ha dibuixat tot el que s’havia de dibuixar, la Furia es llença a l’aigua, i simplement neda al mar. Busseja, emergeix esquitxant amb la seva trena llarga i pica l’ullet a un lector còmplice.

Franquin
‘La máscara’
(Dibbuks)

‘Gastón Elgafe’
(Norma)

‘Ideas negras’
(ECC)

Durant aquests mesos estivals coincideixen a les llibreries espanyoles varies reedicions d’un dels dos autores més importants del còmic francobelga clàssic (l’altre és, per suposat Hergé). El belga André Franquin (1924-1997) va donar ales a “Spirou y Fantasio” desenvolupant el seu univers de ficció des de finals dels quaranta i contribuint de manera clau a la popularitat de la sèrie amb la seva inventiva humorística i dinamisme visual. També va crear personatges fora de la col·lecció com el jove desastre Gastón Elgafe, que va irrompre a la revista “Spirou” als voltants de 1957 com un elefant a una terrisseria amb texans. La influència de Franquin ha sigut gegant, tan entre els seus col·legues francobelgues com amb l’espanyol Ibáñez, que els seus “Mortadelo y Filemón” i “El botones Sacarino” acusen la petjada particular del Spirou i el Gastón de Franquin. La recent reedició integral de “Gatón Elgafe” (Norma) pot complementar-se amb “La máscara” (Dibbuks), una aventura de ‘Spirou’ de 1954 en edició per a col·leccionistes, que inclou a cada pàgina notes esclaridores del crític Hugues Dayes. Per rematar l’estiu Franquin, acaba de publicar.se una nova edició de les seves “Ideas Negras”, una sèrie d’historietes breus d’humor negríssim que va realitzar entre 1977 i 1983, on els seus clàssics nassos grans es van tornar siluetes negres per encarnar fantasies sàdiques, per ventura d’un intent de catarsi de l’autor de les depressions recurrents que va patir.

Grant Morrison y Frank Quitely
‘El Multiverso: Pax Americana’
(ECC)
El millor de “Pax Americana” es que, sent un episodi de ‘El Multiverso’, una sèrie de superherois escrita per Grant Morrison (Glasgow, 1960) i dibuixada per diversos autors, un no s’ha de llegar la col·lecció sencera per gaudir d’aquest còmic. La clau de “Pax Americana” és el seu desplegament formal, una aclaparador “exhibició de força” on Morrison i el seu company habitual Frank Quitely (Glasgow, 1968) rendeixen homenatge al cèlebre “Watchmen” (1986-1987) de Alan Moore i Dave Gibbons. Com hi ha excusa d’universos paral·lels, ja tradicionalment a l’editorial estatunidenca que publica això originalment, DC Comics, tirem dels personatges que van inspirar a la seva vegada als anàlegs de “Watchmen”, i a partir d’aquests construïm una narració exuberant on la interrelació entre el dibuix i el disseny de la pàgina, els jocs temporals, les retícules simètriques (inspirades de nou en “Watchemn”) i les obsessions habituals del guionista (la pàgina de còmic com metàfora visual d’un univers de dimensions superiors en el que som ficcions per “lectors divins”) cristal·litzen a un còmica memorable, almenys mentre es llegeix. Potser s’oblidi d’hora però, com se sol dir, el viatge va merèixer la pena.

Varios autores ‘Orgullo y satisfacción. El Diccionario ilustrado de la democracia española. 1975-2015’ (¡Caramba!)

A les seves pàgines per ordre alfabètic, aquest “Diccionari il·lustrat” dóna bon compte en clau d’humor satíric del present i passat recent de la nostra estimada Espanya, aquesta Espanya meva, aquesta Espanya nostra. Els responsables son els sospitosos habituals de ‘Orgullo y Satisfacción’,el mensual digital que va sorgir de la dimissió col·lectiva fa un any de la plana major de col·laboradors de “El Jueves” després de la última (auto)censura d’una portada “reial”.Manel Fontdevila, Albert Monteys, Bernardo Vergara, Guillermo, Manuel Bartual, Paco Alcázar, Triz, Luis Bustos i altres autors son els encarregats de definir els “conceptes” en un sol acudit. La cosa va des de la A d’Aznar, a la E de Eta, la F de Franquismo, la G de Gónzález (Felipe), la P de Podemos y el PP o la Z de Zapatero (i Zarzuela). Per exemple: a una de les seves pàgines-vinyetes, Monteys es pregunta pel material del que està feta Esperanza Aguirre; a una altra Alberto González Vázquez resumeix en dues imatges de Felipe González el “canvi” del PSOE. Llegixes una altra página i et dónes un capbussó, i volta a començar. Fet, és simple.