Contubernis al Passeig de Gràcia (II)

Els fets descrits en aquest article van succeir tal i com els narro. Pot semblar l’argument d’una pel·lícula de Jim Jarmusch, però la història és massa inaudita com per ser ficció.

Farà uns tres anys vaig investigar un producte que es distribuïa a la zona alta de Barcelona, una mena de xarop de cèl·lules mare que, segons el seu creador, t’aporta la vida eterna. Es venia en petit comitè. Per ser precisos, es venia en una clínica veterinària. Va gaudir d’èxit: cada dia, desenes de mamis amb el xandall de l’Iradier i el bronzejat de cap de setmana a Pals acudien a la consulta del veterinari per comprar el producte. El meu reportatge va sortir publicat. Gent molt VIP de la ciutat explicava la seva experiència amb el beuratge. També aportava el seu parer el científic encarregat de concedir la llicència comercial al producte. El científic descartava que allò garantís la vida eterna però sí que confirmaven que es tractava d’un excel·lent antioxidant.

La qüestió és que una de les dones encarregades de la distribució del xarop em va convidar a un sopar molt especial. La invitació m’havia de servir per recollir més testimonis d’usuaris del xarop. Era la reunió d’un club secret, de nom El Drac Català o un títol similar. Era –ho és encara, suposo- una societat de persones influents amb sensibilitat catalanista. El tiberi s’organitzava en un pis del Passeig de Gràcia. Si no vaig errat, era el ‘show room’ d’una empresa. La reunió se celebrava en un menjador de grans finestrals, cortines ben gruixudes i parquet de fusta noble, amb un cambrer i un cuiner per servir vuit comensals. A part de mi, els convidats eren quatre empresaris, la meva amfitriona, el creador del xarop i una ex consellera de la Generalitat. Els empresaris eren presidents de companyies molt conegudes, amb facturacions que oscil·len entre els 20 milions i els 300 milions d’euros.

A la meva dreta s’asseia l’amfitriona; al davant, la consellera. La meva amfitriona està emparentada amb dos presidents de la Generalitat. Un d’ells havia dit que s’hi acostaria a l’hora del cafè. La meva amfitriona va començar ben d’hora ben d’hora a mamar. Bevia el vi a una velocitat endimoniada. Mentre ella buidava copes, el grup intercanviava anècdotes i missatges privats sobre afers diversos, des de la competència al PSOE per ocupar la secretaria general fins a certs merders bancaris. De repent, l’amfitriona va començar a fer peuets amb mi per sota la taula. S’havia descalçat un peu i primer el va refregar a la vora dels pantalons i després al paquet. La meva reacció va ser somriure i demanar-li amb el cap que ho deixés córrer.

Poc després l’amfitriona es va aixecar, es va situar darrere meu i davant de tothom em va demanar si em feia res que em morregés. Vull recordar que a dos metres de mi hi havia asseguda una consellera de la Generalitat, una política important que encara avui em trobo en cites professionals. La consellera també somreia però capcota, mirant el plat. Finalment va aparèixer l’expresident de la Generalitat i vaig aprofitar per fotre el camp. La meva amfitriona va mirar d’impedir que marxés però la vaig driblar fàcilment gràcies al seu estat etílic.

La conclusió és que vaig ser convidat per ser assetjat sexualment. Va ser incòmode, no pel fer de ser un potencial ‘toy boy’ per a una MILF VIP sinó perquè jo creia que m’havien convidat pel meu pedigrí periodístic.

L’endemà vaig començar a rebre trucades de l’assetjadora i d’altres testimonis dels fets. Passada una setmana, continuava rebent trucades. No vaig respondre mai. No em van tornar a convidar perquè, malgrat el meu indubtable potencial, de moment fer de gigoló no forma part de les meves fonts d’ingressos d’autònom… De moment.