Desembre és el mes de la humitat, de la pluja i del fred, un cúmul de circumstàncies que es converteixen en despropòsits quan un viu en una casa no apta per a la humitat, la pluja ni el fred: sostres de tres metres, finestres de fusta, vidres de 1910, una calefacció que per tradició no s’encén fins al gener i una xemeneia que ni el nuvi de la Mary Poppins desembossa, fan de viure al Passeig una tortura. I us puc assegurar que durant aquest mes és habitual tenir més fred dins de casa que fora.

És per això que algunes escenes com ara sopar al sofà veient la tele mentre t’escalfes les mans a la torradora, posar la butaca de llegir a la cuina per aprofitar l’escalfor del forn, llevar-te a mitjanit per cobrir amb tovalloles el llit, sortir de la dutxa amb l’Spyder per sobre de la tovallola i pintar-te les ungles i llavis de colors cridaners per dissimular un color morat-congelació poc afavoridor solen ser habituals al carrer més glamurós de Barcelona.

I el pitjor de tot: això es viu en la més absoluta discreció perquè entre els veïns hi ha un pacte de silenci: el que passa dins d’aquests edificis, queda dins dels edificis i aquí cadascú s’espavila com pot. Campi qui pugui.

Així que, en aquest cas de fred estrem, vaig pensar que el més lògic i normal que podia fer era comentar-ho al porter, qui amablement, previ pagament d’una propina, em va donar quatre consells per sobreviure, com desembussar la xemeneia, com treure el sutge… Sutge, paraula que, per cert, sempre m’havia fet gràcia fins que vaig veure que un cop treuen el sutge, el maleït sutge està per tot arreu i que aquesta paraula no mereix ser tan simpàtica, perquè taca i embruta durant mesos.

Dit això, al que anàvem, un cop tret el sutge el senyor conserge (o porter) em va dir que la millor forma de passar novembre era fent servir la xemeneia, però que com que el repartiment de llenya a Barcelona era bastant escàs, una de dues: o cremava els llibres de la meva àvia o baixava els dimecres, el dia de la ferralla, a buscar les restes de fusta de llits, finestres o taules per tallar-les i cremar-les, i que per a fer tot això era necessari comprar una destral.

Total, que com a mi sempre m’ha agradat tenir el pack de tot, vaig anar a Servei Estació i em vaig comprar el kit de llenyataire urbana, kit que inclou destral, base per tallar, motoserra, màscara protectora i camisa de quadres.

I així va ser, em vaig esperar al primer dimecres de mes, vaig baixar al carrer amb la meva base, la meva camisa de quadres, la meva destral, la meva màscara protectora i la meva motoserra (amb bateria de liti) noves, i vaig començar a procedir, i just quan estava ja a punt d’acabar amb èxit el meu primer paquetet de llenya, van arribar els Mossos d’Esquadra cridant com uns desesperats i em van confiscar la destral, la serra mecànica, la base i el meu paquetet de llenya i em van detenir sense ni tan sols poder-me treure la màscara protectora per poder explicar-los el perquè de tot plegat.

Així que sense dir res ni tan sols una explicació raonable em vaig veure detinguda, amb les sabates sense cordons i prenent un Nespresso Vivalto (em van deixar triar) al calabós de la comissaria, on al cap de poc i per sort van arribar un parell de cares conegudes, el meu veí de l’àtic i el francès del segon que em van explicar que seguint els consells del també molt nostre estimat conserge, havien decidit passar el fred organitzat una petita festeta amb uns amics i unes noies per ell recomanades, i pel que sembla, resulta que les senyoretes eren tan extremadament joves i anaven tan borratxes i tan nues que van alertar alguns passejants que com a bons ciutadans van decidir trucar als Mossos i van ser també detinguts…

Per sort vam poder explicar-ho davant del jutge i tot va quedar en anècdota, però la nit que vam passar els tres junts i la vergonya dels fets ens durarà prou com per no tornar a tenir fred fins l’any que ve i és que el conserge sempre té la raó.