“Cal replantejar els serveis públics per ajudar als treballadors precaris”

Jaume Collboni, el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, és, potser, un desconegut per part de l’electorat. Després de més de trenta anys d’ajuntaments socialistes, representa una alenada d’aire fresc. Parla amb certa despreocupació de la seva pròpia candidatura, però li preocupen moltes coses: la precarietat, el turisme i la fractura social són alguns dels temes d’aquesta entrevista, realitzada a l’Hotel Omm.

La seva campanya utilitza l’humor, amb un vídeo on vostè va pel carrer i ningú el coneix. Vol deslliurar-se dels lligams del passat, de totes les alcaldies socialistes de Barcelona?

Vaig arribar a la conclusió que la forma de fer política del meu partit no m’agradava quan era al parlament. Em va decebre. Me’n vaig anar als Estats Units a seguir les primàries de Nova York, i allà vaig fer una reflexió per a reenganxar-me a la política que a mi m’agrada.

No li donaria consells per casualitat un tal Frank Underwood?

No, no (riu) però vaig parlar amb altres. Allà vaig redescobrir la política. Un tipus reuneix els seus amics a casa seva, pot ser que hi hagi algun amic adinerat, i diu que es presentarà a les primàries. I a partir d’aquí es genera una candidatura. Llavors em dic a mi mateix: si segueixo a la política, ha de ser així. I faig una cosa que en aquest país no fa ningú: deixo l’escó voluntàriament per presentar-me a les primàries. Aquest fet va ser notícia, i això demostra que alguna cosa va malament a la nostra democràcia. Vaig deixar el càrrec per no cobrar el sou d’una feina que no podria realitzar si em centrava a la meva candidatura. De fet, ara sóc candidat però estic fora de la política. No tinc cap càrrec. I això em dóna una llibertat fenomenal.

Tampoc serà una llibertat total.

El que sí em condiciona és que represento un partit polític que ha estat fonamental per a la transformació de Barcelona. Farem coses diferents, però no m’oblido pas que a la meva posició hi ha hagut bons alcaldes socialistes com l’Hereu, en Clos o el Maragall.

Ara el seu partit està preocupat per la fi del bipartidisme, però a Catalunya mai no n’hi va haver. Ve vostè preparat per a la batalla?

A Barcelona existeix la cultura de coalició. Tots aquests anys hem governat en coalició, i això ara ens facilita molt les coses. En el futur, tot Espanya haurà d’acostumar-se a les coalicions. Ara ens sembla impossible, però ens hi acostumarem. Això és un canvi qualitatiu que té avantatges i inconvenients, però crec que són més els avantatges.

Bosch, d’ERC, pensa que la ciutat necessita ser una capital de país. Què li sembla a vostè?

Això és molt antic. Si agafes el mapa del món, hi veus que els motors econòmics, socials i culturals del planeta els tenen les grans ciutats i les seves àrees d’influència. Una va de Lió fins al Llevant espanyol, i aquí hi ha Barcelona. Una de les grans decisions que hem de prendre és si volem liderar i aprofitar-nos del lideratge. Això supera les fronteres, els estats nació i tota retòrica nacionalista, que està superada per la història, afortunadament.

Després dels viratges que ha tingut el PSC respecte a la independència i la negociació amb els independentistes, en quin punt està la seva candidatura?

Jo no sóc independentista. Els nacionalistes volen resoldre alguns problemes que existeixen i d’altres que s’han creat amb una recepta molt vella. Els països europeus han tingut un procés de federació del poder al nivell europeu, i això ha portat el període de prosperitat més llarg de la història. Jo sóc partidari d’un nou acord amb la resta d’Espanya. S’ha d’arribar a un nou acord reformant la Constitució. La consulta ha de passar per aquí. Però abans s’ha de votar la guia d’aquest diàleg, i crec que és el que passarà. I sé que és el que pensen en realitat molts dels qui ara defensen la independència i abans no la volien pas. El PSC ha tingut el mateix debat que ha tingut la societat catalana i que estan tenint molts partits polítics.

Sobre el tema identitari, m’ha cridat molt l’atenció que el web de la seva candidatura estigui només en català. Per què?

No respon a cap estratègia. Barcelona és una ciutat on la gran majoria entén perfectament el català. És la llengua que preferentment fem servir al PSC, tot i que som bilingües. És curiós, ara que comenteu això, que algunes institucions independentistes ara hagin rescatat el bilingüisme, del qual renegàven, després del sorgiment d’algunes associacions independentistes castellanoparlants. Però vaja, tampoc li donem especial importància. El millor és que no se li doni importància. Quan se li dóna importància sorgeixen els problemes.

Javier: De tota manera és curiós que estigui només en català quan vostè defensa el bilingüisme.

Sí, però com el públic al qual et dirigeixes entén perfectament les dues llengües… De veritat, no crec que sigui un tema important. Hem de relaxar això de les llengües, hi ha al darrere una batalla absurda.

Juan: Què és el que durant aquesta alcaldia de Trias ha funcionat millor a Barcelona?

Ha sabut fer que la màquina continuï funcionant. Els serveis bàsics de la ciutat funcionen amb qualitat, i això la gent ho ha apreciat.

Quins són els serveis bàsics als quals es refereix?

Em refereixo al transport públic, els serveis de neteja, la màquina administrativa. Perquè és una màquina potent i eficient, molt ben dotada econòmicament. Nosaltres vam deixar la caixa plena. És l’única administració del país que ha tingut superàvits, que no ha hagut de pujar impostos perquè estava molt sanejada. I jo crec que la Barcelona dels serveis ha funcionat correctament.

¿I quina és la seva crítica?

Doncs precisament que, per aquesta bona dotació econòmica, per aquesta capacitat de la ciutat, es podien haver fet moltes més coses. Aquí li ha faltat ambició.

Dins dels serveis bàsics, quin lloc ocupen els serveis socials?

Jo crec que Trias, com altres conservadors, confon la garantia dels drets socials amb la caritat. Es critica la política social per ineficient, en gairebé 4 anys la desigualtat ha augmentat un 12% tot i que s’ha augmentat la despesa social. L’èxit de la despesa social és que t’hagis de gastar menys en política social i més en polítiques que previnguin la desigualtat. Per exemple: els serveis predistributius, com l’escolarització de zero a tres anys. El risc de fractura social és el problema número u. Dues Barcelones, un que tira i una altra que ni se n’aprofita ni pot participar-hi. I hi ha un fenomen nou que no s’ha emprès encara des de les polítiques socials, que és: què es fa amb la classe mitjana precaritzada? Cal replantejar els serveis públics per ajudar els treballadors precaritzats

A la seva biografia veig que va viure al Born i se’n va anar a Poble Nou, com molts amics meus. Va fugir de la “gentrificació” i les riuades de turistes?

Una mica sí. Quan parlo dels problemes amb el turisme a Ciutat Vella és perquè jo els he viscut. El meu primer pis de jove emancipat era a la Plaça Sant Miquel, i sé que és molt difícil viure-hi. No és una cosa de fa quatre anys, però quan l’Hereu se’n va de l’alcaldia deixa un pla estratègic per reformular el model turístic que després es deixa de banda. La política amb el turisme ha estat no fer política. Deixar que flueixi. En part es pot entendre, perquè en una situació de crisi econòmica, quin governant gosa punxar el que més diners dóna? El problema és que si ningú no hi posa límit, serà una bombolla com la dels pisos.

Per Setmana Santa hi va haver moltes inspeccions especials perseguint pisos turístics il·legals. Realment és controlable a temps continu?

Hi ha una part que no es pot controlar. Però com a mínim hi ha d’haver la voluntat política de combatre aquests casos, i no n’hi ha hagut. S’hi ha conviscut . En part té justificació, mentre hi ha crisi, que la gent intenti treure rendiment a la seva pròpia casa amb el turisme. Però cal prendre decisions per evitar que això s’estengui sense control per la ciutat. Com es fa això? Primer, primant la concentració de pisos turístics en edificis especialitzats. Segon, especialitzant els apartaments per a estades que siguin com a mínim d’una setmana, que no es puguin fer servir com si fossin hotels.

El fet que l’apartament turístic sigui l’habitatge habitual d’un barceloní, no garanteix una selecció dels turistes i que siguin civilitzats?

Aquest és el model de Berlín o de Londres que aquí, incomprensiblement, no està aprovat. Una de les sorpreses que em vaig endur quan va sortir el conflicte dels pisos turístics és que gent que jo conec em deia: “escolta, si canvieu la legislació, feu alguna cosa també amb el lloguer d’habitacions, perquè jo pago la meva hipoteca gràcies a que llogo una habitació als turistes de tant en tant, i vull pagar impostos”. Per a mi és la gran fórmula, perquè el propietari hi és i garanteix un civisme dels seus convidats. Però no està regulat. A Catalunya el tema dels apartaments turístics és surrealista. Cal que des del Parlament de Catalunya es reconeguin aquestes noves realitats i es regulin. Els pisos turístics individuals, fora dels edificis especialitzats, haurien de tenir autorització de la comunitat de veïns.

¿I vostè amb qui estaria més còmode al pis compartit de l’ajuntament?

¿Per viure o per governar?

Ja m’entén. Jo crec que qui frega quan li toca és l’Ada, a la resta me’ls imagino escaquejant-se com feia jo.

Bé, bé, a saber. Jo a les eleccions em presento per guanyar. No et planteges amb qui pactaràs després de les eleccions. Que jo pugui arribar a pactes i acords puntuals ja ho faig a l’oposició. Si guanyo, si obtinc més vots que els altres, faré pactes de programa, no de sigles. Si no guanyo, no tinc al cap un pacte estable amb ningú. Tampoc dir que no a tot.

Per això va donar suport vostè el pressupost de 2015 de Trias?

Sí, perquè faig una oposició responsable. No he volgut que quedin dos-cents milions d’euros al calaix quan l’ajuntament té superàvit.

Ja que fa una oposició responsable, si durant la legislatura de Trias ha augmentat la desigualtat, quina part de la responsabilitat té?

Al pressupost de 2015 gairebé tot el que jo he acordat forma part de mesures per combatre la desigualtat. Per començar, rebaixem el preu del transport públic, tot i els crits per telèfon de l’ajuntament i de l’empresa municipal de transports.

Una baixada de 50 cèntims.

Però si no ho haguéssim fet, hauria pujat uns altres 50 cèntims. També hem desbloquejat la construcció de quatre escoles bressol, hem augmentat el suport a les famílies amb pobresa energètica, hem implantat per primera vegada a la ciutat una renda mínima garantida de 100 euros al mes per als nens de famílies desafavorides que per no tenir, no tenen ni per menjar. Hem desbloquejat la remodelació de Pere IV per fomentar l’ocupació de qualitat a la zona. Això és el que entenc per oposició constructiva: és coherent amb el teu programa encara que hagis pactat amb una força conservadora.

És vostè el primer candidat que insisteix que els comptes estan sanejats. Quan toquem el tema dels serveis socials, la resposta és que estan desbordats per falta de fons.

Als barris on passa el que uns candidats en diuen tragèdia, altres en diuen problema…

Molts habitants de Barcelona no poden afrontar despeses extraordinàries, que no és només comprar-se un moble, és canviar les ulleres al nen quan se li trenquen. I això no està contemplat en cap política social. Serà una proposta meva de campanya. Trias diu que ha augmentat la despesa en política social. És cert. Però s’ha de reduir la desigualtat posant els diners en la prevenció. Aquí cal intervenció pública urgent.

Una altra intervenció pública afecta els locals comercials. L’expansió de grans cadenes i la desaparició del comerç tradicional. És un procés irreversible?

Sent realista, una ciutat del món té un procés de globalització en els seus comerços. Això és normal. El que no és normal és que dilapidem el patrimoni històric que suposa cert tipus de comerç que hauríem de tractar com si fossin monuments. Això singularitza la ciutat, i a París s’està protegint. Si el mercat no els protegeix, ho ha de fer l’ajuntament.

Parlant d’emprendre projectes des de l’ajuntament, què li sembla el Mercat del Born?

Doncs que si fóssim independents seria molt simbòlic, però com que no en som, i no crec que en siguem…. Serà un malbaratament ridícul. Centrar les polítiques culturals en el 1714 i en tota aquesta història té més de propaganda que d’interès històric.

¿I les Rambles?

Són l’assignatura pendent.

¿Pendent o perduda?

M’hi nego. Les Rambles són el cap del pont per a que la ciutat reconquereixi Ciutat Vella. Jo sóc del Guinardó i el meu pare col·leccionava segells. Baixàvem per les Rambles fins a la Plaça Reial, menjàvem calamars a la romana i bebíem gasosa. Jo sé que a això ja no hi podem tornar, jo no somio amb reviure la meva nostàlgia d’oncle canós a la ciutat d’avui, però tampoc hem de renunciar a recuperar aquest carrer. Ens han expulsat del centre de la ciutat, però és reversible. Hem arribat a l’acord d’un pla d’usos que es posarà en funcionament a la propera legislatura.

Però el canvi anterior de pla d’usos va ser dolent, no?

Sí, un horror, ho dic tot i que el van fer els meus. Un error i un horror. Així que hem proposat un nou pla d’usos el qual diu: no més hotels, reordenem les terrasses, alliberem l’espai i retirem tots aquests xiringuitos tan cutres. Jo estic orgullós de la transformació socialista de Barcelona, però el de les Rambles es va fer malament. Cal rectificar. No tinc paraules per descriure el que suposen aquest tipus de xiringuitos en un passeig històric de Barcelona.

Javier: I què opina de la Marina Port Vell i el Moll del Rellotge?

Aquí s’ha fet un acord amb Juárez, el president de la confraria de pescadors, el qual és un tipus genial. Ell diu: escolta, una de les poques activitats primàries de la ciutat és la pesca, i cal preservar-la perquè viuen d’ella moltes famílies de la Barceloneta. És compatible amb un turisme diferent? Sí, si es fa bé. El que em sembla fatal és que als morros de la Barceloneta s’instal·li un port de luxe. És un despropòsit estètic i sobretot demostra una nul·la sensibilitat social.

Juan: A Barcelona hi ha inseguretat?

N’hi ha, sobretot incivisme, i sobretot dels turistes. Hi ha menys inseguretat al centre de la que hi havia abans, però més en els barris perifèrics. Els taxis, a partir de segons quina hora, no van a certs llocs. A part de les estadístiques, s’ha de mirar dues coses: si els taxis hi van de nit i si el Mercadona hi fa repartiment. I hi ha zones on ni una cosa ni l’altra.

I hi ha repressió policial? Quina visió té vostè del 4F i la situació a les comisaries de Barcelona?

Cal ser implacable amb aquests casos i garantir els drets humans dins les comissaries. S’han donat casos d’excés policial, però tampoc s’ha de maleir a la Guàrdia Urbana o als Mossos d’Esquadra. És injust i poc intel·ligent estigmatitzar els cossos policials de la ciutat.

¿S’ha estat implacable?

Jo crec que ha la justícia ha actuat.

I en el cas del 4F?

La justícia ha donat una sentència claríssima que estableix qui són els responsables. Fer un documental de denúncia està molt bé, i nosaltres vam fer que caigués en mans de la justícia, però la justícia s’ha pronunciat. Això no és política, és justícia.

Bé, parlem de política. Li faré una pregunta que crec que no em contestarà. Quan parla en Pedro Sánchez, puja el pa al PSOE?

Bé, ara estan pujant les enquestes.

Però abans deia vostè allò dels taxis i el Mercadona, no s’han de prendre seriosament les enquestes, oi? Li ho pregunto d’una altra manera. Després dels resultats de la Susana Díaz, hi haurà canvis al PSOE?

Jo crec que hi haurà canvis a tots els partits.

Com afecta a la seva candidatura el que digui en Pedro Sánchez a una entrevista?

Tot hi afecta.

Però, afecta per bé o per mal?

Nosaltres hem fet canvis, hem entès els missatges que ens ha enviat l’electorat. Hem triat al nostre líder per sufragi universal directe dels afiliats. Jo crec que en Pedro Sánchez té recorregut. Us diré una cosa: jo no el vaig votar a les primàries. Jo vaig votar a un altre candidat. Però, dit això, quan un candidat com en Pedro Sánchez guanya unes primàries, ha de tenir temps per desenvolupar la seva proposta. No és una cosa fàcil ni senzilla. Té totes les aptituds per ser un bon president. Estem molt millor del que estàvem.

I l’última, igual per a tots: Amb quin lloc del Passeig de Gràcia es queda vostè? (Pausa, esbufecs). Haig de començar a anotar els gestos dels candidats davant d’aquesta pregunta.

És que m’heu matat. A veure: jo faig servir el Passeig de Gràcia com a passeig, especialment a la nit, quan és buit, fora de l’horari comercial. Al vespre, quan van tancant els comerços, encara es pot gaudir d’aquesta meravella que tenim a Barcelona.