El amor en tiempos del cólera II

El mes passat vaig escriure sobre el que la nostra cultura entén per amor i la nostra focalització en la fase inicial: la de l’enamorament o il·lusió.
Les situacions que molts pacients plantegen en sessió despleguen un ventall de dependència i aferrament, gairebé com una addicció. Hi ha persones que salten de relació en relació amb una facilitat sorprenent, sense donar-se temps per pair el que han viscut.
Potser no és estrany que les societats occidentals tinguin alts rànquings d’alcoholisme, drogoaddicció, addicció al sexe, al treball, a l’exercici, a dietes sanes, etc. Així que també considero una mena d’addicció a aquesta recerca d’”amor”. Escric amor entre cometes perquè m’arriba més com un pegat o un tap que intenta amagar, almenys, una gran ansietat.

Passar d’una relació a una altra sense treva, encara que estigui plena de patiment, dolor, alts i baixos emocionals i sigui molt intens, no em sembla amor. Em sona més aviat a agafador, a omplir la meva existència amb alguna cosa, alguna cosa que tapi altres assumptes o problemes.
Sovint darrere d’aquests pacients hi ha una por atroç al que viuen com a rebuig o abandonament i/o també hi ha un pànic a la solitud. Com si per si mateixos no poguessin sostenir-se i necessitessin a un altre que els ajudi.
Em resulta difícil anomenar a això amor.

En general, un dels aspectes que més em criden l’atenció de nosaltres és la poca estima i consideració que ens tenim. Vivim plens de inconfessades insuficiències, mancances, errors, vergonyes, que intentem encobrir tot el temps. La tendència general és a tenir-nos poc respecte i, fins i tot, despreciar-nos.
Reaccionem a les nostres inseguretats i pors, creant una façana amb la qual anem pel món i des de la qual ens relacionem. De vegades ni tan sols sentim la inseguretat i la por de tant que ens hem cregut el personatge que ens hem inventat.
L’any passat ja vaig escriure sobre la tendència a identificar-nos amb uns trets i deixar de banda els que no volem o no ens agraden.

Fem doncs un esforç terrible per dissimular aquestes insuficiències o falles personals. Aquest esforç titànic per dissimular habitualment comença amb nosaltres mateixos. No volem veure’ns perquè no ens agradem.
A més hi ha un mandat social segons el qual qual hem de poder amb tot i ser fort.
A teràpia hi ha aquell moment en què el pacient arriba al quid de la qüestió: no suporta sentir-fràgil o, com més habitualment diu, feble.
Aquestes dues paraules, fragilitat i debilitat, tenen unes connotacions negatives. Prefereixo utilitzar vulnerabilitat.
Tot i així, la vulnerabilitat té un efecte gairebé com de Godzilla: arrenquem a córrer, fugint d’ella, no fos el cas que ens atrapés.
No, hem de ser forts i poder amb tot.

M’impacten els models que ens despleguen els mitjans i que també m’he cregut. Sobretot, perquè tenen una repercussió en persones concretes, de carn i ossos, que pateixen i molt en nom de l’amor.
Em dic que hauríem de començar a explicar-nos altres contes i altres pel·lícules sobre l’amor.

No només es tracta que fem èmfasi en la primera fase de la relació (alguns pacients l’anomenen “la droga deliciosa”) menyspreant l’efecte que té el dia a dia en nosaltres i la nostra relació. O el fet que tingui tant pes l’aparença física com una forma de vendre’ns.
Alguns pacients em comenten que és veure’l o veure-la i sentir o saber que és ell o ella: el famós enamorament sobtat, que té una àmplia projecció.
Una cosa és l’instint: algú m’atrau poderosament. I una altra, molt diferent, és confondre instint i reconeixement.
No dic que no es puguin donar casos de clarividència. No obstant això, en general, allò suposadament clarivident s’acaba anant en orris amb el pas del temps. I l’home o la dona de la meva vida passen a ser un altre calamar o una boja, per usar algunes expressions que he sentit en sessió.

Abunda el fast love: persones que es coneixen i en dos mesos ja estan vivint junts i planejant casar-se i tenir fills (fins i tot, n’hi ha que s’embarassen).
Crec que prendre decisions en el moment eufòric de la il·lusió inicial és perillós. He vist a pacients ficar-se en autèntics problemes per anar amb tanta pressa.
La meva traducció simultània és “no veig l’altre, no vull veure’l. Només vull creure que és la solució als meus problemes“. La mala notícia és que l’altre no és la solució als meus problemes.
Cal veure a què es considera problema. A la vida? Potser enamorar-me em dóna il·lusió en una vida monòtona? Em mitiga la vivència constant d’angoixa? O la por al buit? És enamorar-se una distracció a tot això?

Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i a Raul Ramos / Cocolia, dissenyador gràfic, per il·lustrar l’article.

Sa i estalvi