La Casa Amatller ens retorna al 1900
La restauració de la residència del xocolater Antoni Amatller permet conèixer de primera mà com era un autèntic habitatge de principis del segle XX.
La font viatgera del Sortidor
A principis del segle XIX, la Font de Ceres estava situada a el Passeig de Gràcia i constituïa la frontera entre els municipis de Barcelona i Gràcia.
La Font de Ceres que avui veiem a Montjuïc, ornamentant el Mirador del Llobregat, a l’Avinguda de l’Estadi, va estar en el seu dia a el Passeig de Gràcia. El jove Passeig, que prenia forma durant les primeres dècades del segle XIX, com altres espais de la ciutat, es va embellir amb aigua. A la seva part baixa, aproximadament on avui es troba el carrer Diputació, s’hi van situar dos petits sortidors i, a la part alta, a l’alçada del carrer Provença, una font “dedicada dedicada al cultiu”, com relatava Andreu Avel·lí Pi i Arimon en el seu llibre “Barcelona antiga i moderna”. El lloc escollit per instal·lar la font constituïa la frontera entre els municipis de Barcelona i Gràcia, per tant, la seva ubicació tenia un significat extra: marcar decorativament els límits entre els dos municipis.
Com era habitual a principis del segle XIX, per la font que havia d’embellir el Passeig es va pensar una temàtica mitològica. Com que la font estava situada enmig d’extensions agrícoles, es va optar per Ceres, germana de Zeus i deessa protectora de la vegetació, els cereals i els treballs agrícoles. A més de l’al·lusió directa a l’agricultura i a la zona on s’erigia el monument, la deessa simbolitza també el pas entre allò salvatge i la civilització, entre la naturalesa i la cultura. En definitiva, era una clara al·lusió a la urbanització del nou Passeig de Gràcia que amb aquesta font afegia un nou mite al catàleg de sers mitològics de la ciutat on ja s’hi trobava Hèrcules, mític fundador de la ciutat, o Neptú, al·legoria de l’activitat.
La font no va estar-hi gaire temps allí, es va instal·lar el Juny de 1830 i es va traslladar el Maig de 1874, coincidint amb la progressiva transformació de la zona cada cop menys rural, tot i que la motivació última del seu trasllat va ser militar, poc abans els militars van veure que la font era un obstacle per les maniobres necessàries per sufocar la revolta de les quintes que es vivien a Gràcia. El nou lloc escollit per instal·lar la font va ser un barri assedegat: el Poble Sec. En el centre d’aquest barri, situat als peus de Montjuïc, encara es recorda el pas de la font amb el nom de la Plaça del Sortidor, nom popular que se li va donar des de llavors a la Plaça Blasco de Garay i que seria oficialment el 1992. La font va estar a la plaça fins a 1918 quan es va decidir traslladar-la a la muntanya, que començava a urbanitzar-se en vista a una exposició d’indústries elèctriques que no va acabar de concretar-se fins a dos anys més tard, i on encara hi està.
L’autor de la font és l’escultor igualadí Celdoni Guixà que ja havia treballat en la també viatgera font de Neptú que actualment presideix la plaça de la Mercè. El conjunt està cisellat amb pedres de Montjuïc. Essencialment, la font consisteixen un monòlit o columna coronada per una petxina invertida sobre la que se situa la figura de la deessa de l’agricultura que com a principal atribut sosté un matoll de blat a les mans. La base del monòlit està ornamentada per quatre dofins de grans dimensions. L’escultura de la deessa, la columna o monòlit i els quatre dofins estan ubicats dins una enorme pileta que recull l’aigua de la font que per aquest motiu es va dir el Sortidor.
Font: Paseo por Barcelona
