Baixador al Passeig de Gràcia

Quan al 1860 Cerdà va dibuixar el seu pla d’Eixample, el carrer Aragó va ser concebuda com una de les vies transcendentals segons la qual cosa, en teoria, com la Gran Via, la Diagonal, la Meridiana o el Paral·lel, havia de tenir 50 metres d’amplària. No era un capritx sinó que corresponia a la lògica de Cerdà que pensava en aquest carrer amb un valor estratègic: per ella hauria de circular, en un futur proper, un dels ferrocarrils que unirien la ciutat amb les poblacions veïnes. Però els propietaris del terreny no pensaven com l’enginyer i creien que tal amplària era un malgast de l’espai i van aconseguir que la seva amplària es veiés reduïda a 35 metres, era 1873 i en el ferrocarril, de moment, ningú va pensar. Una dècada més tard, el ferrocarril acabaria circulant des de l’Estació de França, unint, per Aragó, les línies de Girona i Tarragona. L’arribada del tren i els canvis aplicats a l’amplària de la via van provocar una nova polèmica: els propietaris volien el tren soterrat, sota un túnel, mentre que la companyia ferroviària ho volia en superfície, amb passos a nivell al llarg del traçat. Cap opció convencia i, finalment, una comissió creada pel govern central, en la qual estava l’enginyer i futur Nóbel de literatura José Echegaray, va suggerir la decisió salomónica de fer passar el ferrocarril per una trinxera o rasa, semienterrado.

Per facilitar l’ús del ferrocarril i evitar als viatgers les molèsties d’haver de traslladar-se obligatòriament a l’estació principal, la companyia fèrria va proposar a l’Ajuntament aixecar un baixador al carrer Aragó. Primer es va pensar a situar-ho entre els carrers Villarroel i Borrell però no convencia per ser poc cèntrica. Així, finalment, es va prendre la decisió de situar-la més cèntrica impossible: a l’altura de Passeig de Gracia.

L’arquitecte Salvador Soteras i l’enginyer Rafael Coderch van ser els encarregats d’aixecar el cèntric baixador que s’inauguraria a primers de setembre de 1902. Constava de dos edificis diferents: el primer, situat en el costat Besós de Passeig de Gracia, i el segon, idèntic, aixecat a Pau Claris.el baixador no va haver d’agradar massa en el seu moment, segons apuntava Lluís Permanyer en la seva Biografia del Passeig de Gracia, Isidoro Torres, autor de la guia Barcelona històrica, antiga i moderna, la va qualificar de “xalet suís”, Alberto Castillo va dir que era un romànic modernitzat o per Josep Pla que va dir que era “el Partenón de l’arquitectura mingitoriana”.

L’edifici, que sorprenia per ser un gran volum, es va convertir en el punt de recepció de totes aquelles personalitats que arribaven a la ciutat: cantants, escriptors, polítics o esportistes eren rebuts solemnement als peus de l’edifici. Un de les primeres va tenir lloc en 1904 amb l’arribada del rei Alfonso XIII que lloaria Barcelona comparant-la amb la capital: “Madrid és bell, però Barcelona posseeix dues coses que sempre envejarà noblement la capital: el passeig de Gracia i el Tibidabo”. No és estrany que en aquest lloc es produís la rebuda dels jugadors del Barça que en 1909 arribaven des de la capital després d’obtenir el seu primer campionat d’Espanya. En 1924, els actors de cinema nord-americans Mary Pickford i Douglas Fairbanks, també van rebre una recepció multitudinària. En 1930 es va produir l’arribada dels intel·lectuals castellans Menéndez Pidal, el doctor Marañón, Pérez d’Ayala, Bergamín, Giménez Caballero, Sánchez Barnús, Pedro Salines, Américo Castro, Araquistain, Benjamí Jarnés, Fernando dels Rius, Ortega i Gasset… els qui, en plena dictadura de Cosí de Rivera, havien manifestat el seu suport a la llengua catalana.

La cobertura definitiva de la rasa ferroviària del carrer Aragó es va produir en 1960 i va portar a l’enderrocament del baixador a l’octubre d’aquest any. L’accés a l’estació seria des de llavors subterrani, més discret.

Font: Paseo por Barcelona