THE ALFREDO LANDA EXPERIENCE

En 2012, la història es repeteix per a molts joves que només veuen a Espanya tres possibles sortides: per terra, mar o aire.

“Pepe checked in at Munich Airport (MUC) on Foursquare”. Així podria arrencar un hipotètic remake de Vine’t a Alemanya, Pepe, aquella vella pel·lícula protagonitzada per Alfredo Landa que sovint és rescatada a les tardes de dissabte per Cine de Barrio. El remake estaria plenament justificat: avui com llavors els joves espanyols han d’agafar la motxilla i emigrar a la recerca d’ocupació, moltes vegades a Alemanya.

Aquesta nova versió d’aquella pel·lícula de 1971 ens explicaria que ara la desocupació juvenil frega el 50%, la meitat de la generació millor preparada de la història d’Espanya. El protagonista seria probablement un jove amb estudis superiors i idiomes. Després de 20 anys formant-li, l’Estat és incapaç de retenir-li i ell es veurà obligat a emigrar a economies més pròsperes en les quals podrà no només exercir la seva professió sinó fer-ho per un sou que al nostre país seria impensable. En realitat, aquesta Vine’t a Alemanya Pepe 2.0 es projecta cada dia en el nostre mur de Facebook, poblat de “instagrams” preses a Gran Bretanya, França o Alemanya. Les condicions de vida dels nous emigrants són per norma millors que les que van viure els nostres avis quan van sortir a l’estranger a guanyar-se el pa en els anys 60, però en definitiva aquella generació i la nostra caminen de la mà: mentre que els seus fills, els nostres pares, han gaudit sempre de certa estabilitat i constitueixen la base (i el cim) de la nostra economia, nosaltres com els nostres avis ens hem trobat en la flor de la vida limitats per un escenari catastròfic.

Quin dubte cap que l’èxode té el seu atractiu. Si en els 60 eren els Volkswagen i els Telefunken, ara pot ser-ho la prolongació de la vida Erasmus i l’eufòria de volar fora del radar de la família. El programa Españoles en el mundo també ha fet molt per idealitzar l’emigració. No obstant això, l’èxode té la seva cara amarga. La pel·lícula de 1971 disfressava de comèdia una història de frustracions, de fugides a cap lloc, d’espanyols en l’exili que no estaven molt segurs de tenir un lloc al que tornar. Ara com llavors sentirem enyorances de truita de patates i pernil ibèric, però darrere d’aquestes frivolitats estan el desarrelament i la diàspora d’amics repartits per tot el globus amb els quals compartim més “whatsapps” que cerveses. És el preu que cal pagar per possar-li ous i plantar-li cara a la negra realitat.

Per descomptat, tant els que es van com els quals es queden per combatre la crisi des de dins demostren ser dignes hereus dels seus avis, aquella generació treballadora i honesta que va fer possible el “miracle espanyol” a força d’esforç i sacrifici, barallant per apropar-se una mica al nivell de vida d’aquests europeus que visitaven Espanya i els posaven les dents llargues amb les seves lliures, els seus francs o els seus marcs. Sí, ens assemblem bastant els nostres avis i nosaltres. Encara que ells no tinguessin estudis ni idiomes. Encara que nosaltres no escoltem a Juanito Valderrama cantando: “Cuando salí de mi tierra / volví la cara llorando / porque lo que más quería / atrás me lo iba dejando”.