Ja ho deia el meu avi

Ha passat per Catalunya el nou rei i l’editor de PDG em demana que analitzi quina relació manté Sa Majestat amb les nostres elits. La relació és bona, bàsicament perquè és inexistent. A diferència del seu pare, Felip VI no té companys catalans, ni de gresca ni de confidències. Crec que és un detall que diu molt del centralisme mental de l’Estat. Les elits locals no el coneixen, però com que el sistema l’ha promocionat com l’au fènix d’Espanya, aquesta gent poderosa l’abraça i li riu les gràcies amb amor. Com també li riurien les gràcies un babau amb un pal que fos consagrat patró de Barcelona –si això fos profitós/necessari fer-ho.

A l’article anterior us parlava de la hipocresia de les noves elits independentistes, que venen el procés sobiranista com una oportunitat per construir una país més net mentre molts d’aquests defrauden tot el que poden. Amb Felip VI succeeix alguna cosa similar, i així ho va descriure Antoni Puigverd a La Vanguardia: “Va elogiar Felip VI les virtuts catalanes (emprenedoria, iniciativa privada, esperit crític [sic.], obertura exterior), però va optar per estalviar-se tota referència a la hipocresia. Així eren les coses ahir a Girona. Mentre el rei persistia en el seu missatge de respecte, enteniment i convivència, les elits minvants jugaven amb dues baralles sense que podem saber, no només a on ens porten, sinó a quina estratègia responen”.

El que Puigverd vol dir és que aquestes elits minvants fan la cort al rei de la mateixa manera que ballen l’aigua dels nous homes forts de l’independentisme, pel que pugui passar. Poso alguns exemples amb els noms del patronat de la Fundació Príncep de Girona: a Salvador Alemany, president d’Abertis, se’l pot veure amb el rei però també als principals envelats institucionals d’Artur Mas. Isidre Fainé, president de Caixa Bank, es mostra cautelós i proper a la corona mentre el seu banc finança molts programes de comunicació i projectes de tall netament independentista. El mateix ocorre amb Josep Oliu, president del Banc Sabadell. També tenim Carlos Godó, fill del comte de Godó. La Vanguardia és el mitjà monàrquic de Catalunya però el grup Godó també és propietari de RAC1, la ràdio líder a Catalunya, un mitjà que difon missatges independentistes matí, tarda i nit.

La posició d’aquests empresaris/executius em sembla ben lògica. Actuen segons l’interès del seu negoci. Diversificar els ingressos és intel·ligent. Pel que fa al nou rei, la propaganda que han alimentat els pilotes del sistema és igual o més vergonyosa que la propaganda del nacionalisme català.

El rei està preparat. Sí, com tants milers de persones de la seva edat a Espanya. Està molt preparat, si, però el seu procés de selecció no ha sigut molt meritocràtic.

El rei va llegir un discurs de deu minuts en català. Oh! Ploro d’emoció. Quin gest de respecte vers la locomotora d’Espanya! Deu minuts en català… Parides.

Felipe VI entén les necessitats de la societat contemporània. La seva primera visita com a rei és a Girona i per lliurar uns premis a emprenedors. Espectacular: quin home més proper, quina sensibilitat… No hi ha millor exemple per il·lustrar la paraula anglesa ‘bullshit’. Què diantres sap dels problemes de la gent una persona que ha viscut sempre entre cotons i privilegis extraordinaris?

Felip VI és el Pep Guardiola de l’espanyolisme. Un tipus brillant, guapot, repel·lent i beat. Felip és la gran aposta per recuperar la il·lusió del poble de ser espanyols. Escric això des del meu respecte per la gent que encara creu que ser espanyol pot ser guai. No és el meu cas.

Espanya té dos problemes de fons per recuperar la il·lusió de la seva gent:

El primer problema és que, amb raó, la societat té la sensació que viu en un país que és fum. Des dels anys seixanta Espanya ha viscut del totxo i de servir sangria a la platja. No hi ha gaire més. És així. La bombolla era colossal i avui som on som: pel camí d’una economia estancada eternament. La veritat, prefereixo seguir per aquest camí que no tornar a fer l’idiota. A la gent, sobretot amb González i Aznar, li van vendre que la bombolla en veritat era Xauxa, que flotàvem al paradís. La castanya ha estat descomunal i perquè la ciutadania recuperi la confiança, l’amor per la pàtria i aquestes coses, necessitaran alguna cosa més que el futbol i un rei.

El segon problema és el model d’Estat. El primer problema està vinculat a aquest segon problema perquè a Catalunya, la idea de crear un nou estat ha estat acceptada per milions de persones com una escapatòria al desastre. Bona part de la ciutadania aposta per aquesta il·lusió perquè no hi veuen cap altra alternativa. Per això ens trobem tantes conversions sobtades a l’independentisme. Persones que fins fa poc veien com a friquis al grapat d’independentistes de tota la vida, ara desfilen alegre a les manifestacions de l’onze de setembre. Fins i tot m’he trobat a persones de semàfor verd a ‘La Vanguardia’ cridar consignes a Passeig de Gràcia i a la Via Catalana. Viure per veure.

Però el segon problema té una arrel més profunda. El meu avi, que en pau descansi, era un metge i intel·lectual de prestigi a Barcelona. Va fer la guerra al bàndol republicà, i s’ho creia. Va perdre la guerra i com tants catalans va abraçar el bàndol guanyador. A casa de la meva àvia hi ha fotos d’ell amb Franco, amb el príncep Joan Carles; va mantenir una estreta relació amb Fraga, Alfonso Armada… La seva història és la de molts a Catalunya. Però el meu avi, a diferència d’altres col·legues de la zona alta de Barcelona, va decidir que a casa seguirien parlant en català. “La bona parla”, deia ell. Per a ell, el castellà era, m’imagino, la llengua d’ocupació. El meu avi va morir sent molt catòlic i molt de dretes. Se sentia espanyol? Suposo que sí, tot i que a casa meva, gràcies a Déu, mai vaig sentir cap mostra d’afinitat per banderes o nacionalitats. Però recordo perfectament, quan jo era adolescent, que un dia el meu avi em va concedir audiència a la seva biblioteca per explicar-me aquest segon problema: “Mira, Cristian, has de saber que a Espanya hi ha vàries nacions, algunes tan potents com la castellana. Un país així només tirarà endavant si es transforma en una confederació”. Encara ho esperem.