La Història, aparcada

Per a molts, els parkings no són més que una necessitat. Són espais transitoris que només destaquen per la seva utilitat o pel seu preu. Però, la majoria de nosaltres hem passat gran part de les nostres vides passant per ells i, ho creguis o no, ocupen un espai important dins la nostra psicologia col·lectiva. Quants vídeos musicals has vist que transcorren entre els neons i el formigó d’un parking soterrani? I quantes pel·lícules acaben amb trets entre cotxes?

D’aquí la meva fascinació pels parkings. Són espais liminars de la ciutat, equivalents a les sales d’espera o l’Inem: No-lloc, que tot i així precisen de vida i, si t’hi fixes, estan plens d’idiosincràsies. Això no podia ser més cert que a Barcelona, on el gran pla Cerdà de l’Eixample s’ha anat reconfigurant per albergar els cotxes que durant el segle 20 han estat els impulsors i el símbol del capitalisme-comunista. El resultat: parkings que semblen catedrals, que doblen com magatzems o que mostren la seva identitat pròpia a través de cartells i senyalitzacions casolanes. I el costat humà també crida l’atenció: durant el projecte he conegut a refugiats de la Guerra Civil a Síria treballant de vigilants, treballadors orgullosos que volien ensenyar-me els premis que ha guanyat el seu negoci, i en un cas, un parking que de nit servia de magatzem de menjar pels necessitats.

Segons els experts, estem presenciant la fi del cotxe als centres urbans. Des del 2005 el número de conductors de cotxes a les ciutat principals d’Europa ha disminuit un 9%, i no mostra masses senyals de recuperació. La crisi, la millora del transport públic i l’augment del shopping per internet són tres dels motius d’aquest descens. Sobretot, la idea de la llibertat, aquell mite fonamental del capitalisme, ja no es relaciona amb els cotxes sinó amb la tecnologia de la comunicació. Les ciutats del futur es passaran a internet a través de les diapositives i els videojocs. I els parkings de l’Eixample de Cerdà, a la història.