Mainstream

En ser socialitzats en un nucli familiar, a més de rebre els mandats propis d’aquesta família, també comencem a rebre missatges de la societat en qué naixem. Ens indiquen qué és correcte o qué no ho és, quin és el comportament adequat que hem de mantenir en públic o en relació als altres; fins i tot se’ns va suggerint qué és desitjable o qué no ho és, o la manera apropiada de pensar… A tot aixó es ve anomenant mainstream.

Tant els mandats familiars com els socials ens posen en contacte amb una sèrie de normes, clixés i estereotips. Té el seu sentit: ja que vivim en grup -l’home és un animal social- anem a establir una série de pautes per conviure i relacionar-nos el millor que puguem. No obstant aixó, les pautes normalment són ideals cap als quals podem tendir. La qüestio és que sovint es converteixen en una mena de Llei.

També resulta interessant saber que d’una societat a una altra, les pautes són diferents. Això ho estudia en profunditat l’antropologia social i cultural. No a tot arreu s’entenen ni es construeixen els llaços de parentiu de la mateixa manera, per exemple. Així que depenent d’on naixem, rebrem i adoptarem un tipus de codificació o una altra. I serà a través d’aquestes “ulleres” que ho interpretarem tot. Aquest codi impregna, fins i tot, els més petits detalls.

Per exemple, ens indica com hem de comportar-nos al metro.
Ens ho podem preguntar a l’inrevés: què és el que seria estrany fer al metro? Seria estrany entrar al vagó i dir “bon dia” a la resta d’usuaris. Encara que es pot donar, no acostumem a parlar amb les persones del costat. Ni tan sols saludem a aquells que gairebé cada matí trobem en el nostre camí a la feina. Allò que és habitual al metro és un pacte implícit segon el qual cadascú va a la seva i ignora als altres. Arribem fins i tot a les situacions d’intentar evitar al màxim el contacte físic o ocular en les hores punta. També en aquest sentit hi ha unes convencions socials sobre el contacte físic entre coneguts i desconeguts.
De seguida ens cridarà l’atenció el que surt de to: un grup escolar que irromp al vagó esvalotant, algú que parla sol o crida…

Els mandats socials es transmeten tant en el si familiar com a l’escola, per pressió social, per mitjans (d’informació, pel·lícules, anuncis, sèries, etc.). És com l’escenografia que ens envolta.
Per pressió social em refereixo a aquelles frases que algunes persones ens poden dir: quan ens presentaràs a la teva xicota? Quan ens donaràs néts? Per qué sempre vas amb noies (si ets noi)?

Recordo a un pacient que em va dir que s’havia casat perqué la seva família opinava que “ja tocava”.
Actualment hi ha un èmfasi social en l’amor i en un tipus d’amor concret: l’amor romàntic. D’una banda hi ha l’instint d’espècie: vol mantenir-nos i com sabem és a través de la reproducció que l’espècie continua. D’altra banda, hi ha un inconscient comú -com diria Jung- que pauta aquest instint de reproducció: com han de ser les relacions sexuals i en quins contextos.

Ara no se’ns ocorreria negociar, pactar (i obligar) un matrimoni entre els nostres fills basat en els béns que posseïm, técnica que hem utilitzat o que es continua utilitzant en segons quins llocs. Ara ens basem en el pacte entre dues persones que ho decideixen lliurement i en nom de l’amor.
Efectivament, en les nostres societats occidentals l’èmfasi està en l’amor romàntic. L’interessant és observar com ens el venen a totes hores: a través de les revistes del cor, de pel·lícules, d’anuncis de perfums… normalment se’ns parla dels inicis de la relació quan el noi/a coneix a la noia/noi, la fase de l’enamorament. I es guarda molt de compte en no explicar qué passa quan portes ja uns anys amb la teva parella o com manegar el desig per altres quan estás en parella. La infidelitat, el desig són temes tabú. Ja el propi terme infidelitat té connotacions de traïció, etc.

També se’ns obliga al consum, creant-nos necessitats. Actualment ens sembla impossible viure sense el nostre telèfon móbil. Tot i que n’havíem viscut sense. Sempre estem pagant per alguna cosa, des del bitllet d’autobús a les bambes marca X. Sembla fins i tot que el consum està relacionat intensament amb crear identitats.
Se’ns ven habitualment la idea de llibertat: suposadament, mai havíem estat tan lliures ni havíem disposat de tantes opcions. Si un es para a pensar-ho, potser arribi a la conclusió que no som tan lliures. Al final tenim les opcions que tenim. Néixer dona té unes implicacions, néixer home altres. Néixer en un país o un altre, en un moment històric, econòmic, també té les seves conseqüències. O néixer en una determinada classe social, amb uns determinats recursos ecomòmics o materials i l’accés que impliquen.
Podem (i volem) realment viure sense estar consumint o consumint d’una altra manera? Hi ha un context capitalista que és el que és, que no podem obviar i que sí ens influeix.

D’altra banda está la qüestió que aquestes pautes socials es converteixen sovint en Llei. Qualsevol que s’aparti de l’estàndard serà vist com un espècimen estrany -en el millor dels casos- o un boig, un provocador… Apartar-se del mainstream implica pagar preus. En el fons ens sentim qüestionats per aquells que s’ho replantegen i prenen altres camins. No obstant això, sembla ser que són els qui s’han qüestionat l’habitual o comú, els que han aportat novetats. La història està plena d’exemples.

Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i a la dissenyadora Laura Sahagún per il·lustrar l’article.
Sa i estalvi