Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
L’art en contes
Ernst Gombrich s’oblida de tecnicitats estorbants i s’asseu davant de la llar per explicar el conte de la història de l’art.
Richard Warner va morir el 1883. Adolf Hitler va morir el 1945. Per a molts la història és això, un munt de dates i dades que cal memoritzar a l’escola per repetir-les en els exàmens i aprovar. Per a d’altres, són com els punts del cel estrellat: esperen que algú les uneixi, en formi constel·lacions i comenci a teixir tot el relat que s’amaga darrere d’aquells punts. Ernst Gombrich és un d’ells.
El 1945 Gombrich treballava per a la BBC. Escoltava la ràdio alemanya i informava sobre el que sentia. Un dia va sonar l’Adagio de la Simfonia núm. 7 de Bruckner. Gombrich la va reconèixer, va recordar que Bruckner l’havia escrit per a la mort de Wagner i ho va entendre: era el senyal que Hitler havia mort. Gombrich va ser el primer en comunicar-ho al llavors primer ministre britànic Winston Churchill. Per a la majoria de nosaltres, aquell moment d’agudesa mental seria una fita en la vida. Per a Ernest Gombrich, va ser una de moltes.
Després de deixar el seu nom marcat als llibres d’història, va girar l’atenció cap a la seva veritable vocació: l’art. El 1950 va publicar “La història de l’art”, la millor qualitat del qual es va perdre en la traducció del títol. L’original es titulava “The story of Art”; en anglès, “story” és una història en el sentit de relat mentre que “history” és la successió d’esdeveniments històrics. Aquesta és la clau. Gombrich ens relata la història de l’art com si es tractés d’un conte.
Gombrich volia que tothom tingués accés a l’art i, per aconseguir-ho, el destrueix des de la primera frase: “No existeix, realment, l’Art. Tan sols hi ha artistes”. Aquí Gombrich ens agafa la mà i comença el recorregut narrat per la vida d’aquells artistes i les relacions que van establir amb la societat de la seva època, amb els gustos d’altres èpoques i amb els que encara faltaven per venir. Tot això escrit en la prosa més senzilla, exquisida i amena imaginable. Un llibre de lectura obligada per a tots aquells amb ganes d’aprendre sobre art.
Les grans obres de literatura han de ser ficció? “La història de l’art” és un clàssic que mereix ocupar el seu lloc entre “Guerra i pau” i “La Iliada” en qualsevol biblioteca personal que es faci valer.
