La tirania del cos 10

Arriben les vacances i, si un pot, agafa les maletes i se’n va a algun lloc. De vegades són altres països, de vegades uns centenars o milers de quilòmetres. Pot ser una ciutat desconeguda, la muntanya o la platja.
La qüestió és canviar d’aires, de paisatge, de rutina. I, sobretot, parar, baixar de la roda d’hàmster en què sembla que estem pujats de setembre a juliol.

Per a molts, les vacances són el moment perfecte per deixar de fer les coses habituals i especialment descansar. Aturar-se i relaxar-se no és només saludable, és necessari.

No obstant això, hi ha persones que s’estressen si estan sentint que no fan res. Caldria veure què significa no fer res per elles. Potser no sostenen aturar-se perquè, en el fons, si s’aturen es retroben amb ells mateixos i comencen a fer-se preguntes incòmodes. Com deia Walter Benjamin: La felicitat és tornar a un mateix i no espantar-se.

Aturar-se no significa estar literalment quiet: pot voler dir mirar el sostre, fer una migdiada, jugar una partida de cartes, passejar per la platja, llegir un llibre d’aventures, ballar fins a les tantes en una festa major o veure una peli distreta.

No obstant això, l’ombra de l’estiu i les vacances és allargada i per a molts comença a la primavera. A causa d’aquesta obsessió social per la imatge física d’un, a la primavera per a molts comença el que comunament coneixem com a “operació biquini“. Consistent a fer desaparèixer els mitxelins, les estries, les arrugues o qualsevol suposat defecte físic. Per lluir tipus es pot arribar a entrar en un cercle no massa beneficiós -en algunes ocasions perillós- de dietes impossibles i exercici físic intens amb la intenció d’eradicar aquests defectes físics. Això no és cuidar-se, és supeditar-se a un determinat estereotip físic proper al que exhibeixen els models o actors en les revistes i la publicitat. Encara que tots sabem que hi ha una eina digital -el photoshop- que elimina corbes i realça abdominals.

Imaginem una societat on l’obsessió fora lluir coneixements matemàtics i físics, coeficient intel·lectual o on es valorés parlar en un sofisticat llenguatge, ple de figures literàries. La idea a priori sembla ridícula? Doncs això és en general el que fem quan li donem tanta preponderància al físic deixant de banda la resta de la persona.
Alguna vegada a la platja he sentit comentaris que m’han semblat realment ofensius davant de persones que exhibeixen els seus “imperfectes” cossos. “Com pot sortir així? ¿No li fa vergonya?“. Com si tenir sobrepès o envellir fos un insult a la decència o un motiu d’indignitat.

A vegades és bo mirar a la història i recordar que a finals del segle XIX i principis del XX l’ideal de bellesa femení era el d’una dona amb corbes i un pes que avui probablement qualificaríem de “sobrepès”. A més, entre les classes altes, la pell morena era indicatiu de treballar sota el sol, o sigui de classe popular. Estaven de moda les pells blanques i pàl·lides.

Aquesta carrera cap al cos perfecte que comença a la primavera pot ser la causant de molta angoixa i culpa personals, sobretot, quan no s’aconsegueix arribar a l’estereotip. O quan es pren unes postres que “no tocaria” o no es fa el “suficient” exercici.
L’esclavisme del cos perfecte a més no és exclusiu de les dones: els homes també ho vénen patint sigui perquè han de mostrar-se musculats, sigui perquè també han entrat en la dinàmica de la depilació, el maquillatge, etc.
Que per cert, una cosa és inflar el múscul i una altra molt diferent treballar-lo.

Alhora, cada vegada que entrem en aquestes dinàmiques de perfeccionar els nostres cossos, ens estem enviant un missatge implícit: no ens estimem ni ens agradem tal com som.

Afortunadament, cada vegada més, hi ha més marques o professionals que apel·len a altres discursos. Aquí us deixo aquest projecte voluntari de dos fotògrafs que recorren el món fotografiant dones, no perfectes, reals.

Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció.

Sa i Estalvi