Ha mort la Plaça Reial

Perqué cada vegada que vaig a la plaça Reial em sento més allunyat d’ella? Perqué sóc jo l’estranger? Qué dimontris han fet per destrossar un dels espais més poderosos de Ciutat Vella? Molt fàcil, matar-lo com la cançó: suavemente.

La metàstasi pinta avançada en les profunditats del Gòtic. Les últimes venes i capil·lars del barri resisteixen com poden, sabent que els hi queda poc. Focus aïllats sobreviuen penosament a un pantà de botigues de roba per a guiris que redimensionen el concepte d’hortera, comerços de souvenirs que apareixen i desapareixen quan els dinerons de la farlopa i el costo s’ha blanquejat, restaurants de l mafia russa i supermercats de dubtosa reputació amb preus que només es veuen més enllà de la Diagonal. La lluita està decidida. Els òrgans vitals del barri pateixen la devastació d’un carcinoma que s’està deformant per sempre no només en l’aspecte, sinó l’ànima del nucli antic de Barcelona. Som a temps de salvar la plaça Reial? Massa tard, doctor.

Puc considerar-me un dels afortunats que van gaudir de les raneres de l’Edat daurada de la Plaça Reial. Els pocs records nítids que puc extreure de la nebulosa dels meus anys universitaris em remeten sempre a aquest enclavament de carrerons putrefactes que l’irriguen. Amb 40 anys, centenars de nits de feses i milions de neurones mortes a la gepa, cada vegada que visito la plaça que en un altre temps em va acollir, més m’allunyo d’ella. És una sensació de pèrdua exponencial que cou com un dimoni i segurament hauran sentit molts d’altres dinosaures nostàlgics que també van fer seu aquest vòrtex de freakisme ramblista.

El procés d’esterilització que ha patit la plaça Reial ha estat progressiu i calmat, però amb consciència. Mentre els seus voltants adquirien l’aspecte d’un parc temàtic pel turisme de malaltia venèria, la plaça era sotmesa a un procés de desparasitació globalitzadora que a poc a poc li ha esborrat la memòria fins a fer-li oblidar el seu passat i personalitat. Tot i que a les seves entranyes, l’illot conserva vestigis de la Vella Barcelona, com els fanals modernistes -en estat de restauració aquests dies-, les plaques commemoratives, les velles palmeres reals o algun que d’altre comerç extremòfil, com la Herboristería del Rey, la plaça ha estat substituida progressivament per un clon plastificat i sense substància, un holograma ajustat a la freqüència d’onada de la Nova Marina d’Or en què s’ha convertit el Gòtic.

El barceloní que ha mamat les mels tòxiques d’aquest enclavament abans de la seva transformació sap perfectament quina és la proporció del canvi. Els porxos, a una època anterior recer de freaks, vividors, espectres desdentats i criptofauna local, han mudat la pell i han donat pas a un conjunt de comerços que no es deuen ni a la plaça, ni a la seva història i ni tan sols a la ciutat que els acull, doncs estàn dissenyats per a gaudi d’una categoria específica de client: turistes de classe mitjana. Hi ha algun supervivent, per descomptat: Sidecar, Jamboree, Glaciar i Karma han aguantat, però poc poden fer contra la desnaturalització de l’entorn i la imposició sibil·lina d’una còmoda i segura línia conceptual, ajustada exclusivament a les hordes de visitants que excreten els megacreuers.

On abans estava la Taxidermista ara hi ha un restaurant de marisc amb aires internacionals que, tot i respectar els cartells originals del Museu Pedagògic de Ciències, no té ni un gram de l’esperit del seu predecessor. A prop d’allà, detecto un restaurant-club horripilant, amb llums de disctoeca i tota sort de reclams horteres per a guiris. També hi ha una pizzeria que podria estar a qualsevol centre comercial britànic o estatunidenc. En una de les cantonades més insalubres que recordo, s’aixeca ara un espai polivalent per a anglesos pijos que serveix plats internacionals i còctels detestables. El mitiquíssím Pipa Club ha fet de cames ajudeu-me i mudar-se a Gràcia per la pujada dels lloguers. Totes les terrasses s’escalfen amb les mateixes estufes cyberpunk en forma de flama. La sensació d’uniformitat és preocupant. A hores d’ara, el teixit sa és molt superior a la pústula, i la descoratjadora conclusió és que ja res podrà revertir el blanquejament dental i tornar-nos la nostra groguenca plaça.

Segurament els comerciants de la plaça estan contents amb l’augment de la seguretat i neteja, i l’eliminació de ionquis, camells, indigents i inadaptats del barri. Però a mi em produeix pavor llexir a alguns mitjans el benefici que ha sigut per a la plaça Reial l’arribada de l’espai multiusos Ocaña, un local modern que serveix còctels i menjar supercool i anomena Aphoteke al que tota la vida hem conegut cocteleria. No tinc res en contra d’aquest lloc, hi he anat vàries vegades, però que no us intentin fer creure que gràcies proposades d’aquesta mena la plaça és un lloc més segur i amable; millor que abans. Senzillament és més avorrit.

M’horroritza escoltar també que gràcies al DO, un hotel boutique de cinc estrelles, la plaça ha aconseguit rentar-se la casa i atraure a humans decents i benestants als seus dominis. Com si l’agenda de vés a saber qui anés a netejar l’àrea de chusma autòctona de classe baixa, doncs els que es deixen la pasta són els matrimonis forrats dels creuers.

L’avanç d’aquesta necrosi globalitzadora no hauria d’agafar-nos per sorpresa. La Barceloneta i el Gòtic han deixat d’existir tal com els coneixíem. Al Raval poc li queda. No obstant, la plaça fa mal com una càries infectada, doncs té un component sentimental intensíssim. Em resulta impossible contemplar la prostitució de luxe a gran escala d’aquest bastió sense tenir la certesa que aquesta plaça Reial ja no és la meva plaça Reial. Ha mort. És amarg visitar un lloc de poder barceloní i sentir-te un estranger, exclòs, out. Poc queda ja en aquest territori que avivi la meva nostàlgia incondicional devoció. A la meva plaça Reial, els guiris s’adaptaven a l’entorn i jugaven segons les nostres pròpies normes; a la plaça Reial de la Barcelona prostituïda, l’entorn s’adapta als guiris i som nosaltres qui hem de jugar segons les seves normes.

En aquesta conjuntura, la feina de recuperació de la memòria històrica del lloc que per exemple estpa duent a terme la Fundació Setba, amb seu a la mateixa plaça, em sembla més necessària que mai. Sota el títol La Magia de la Real, aquesta entitat privada sense ànim de lucre ens apropa cada mes de novembre al passat d’algun dels establiments que envolten la plaça, a través d’exposicions, visites guiades, projeccions audiovisuals i tota sort d’activitats. Només iniciatives d’aquest tipus ens separen del formatat total que molts desitjarien aplicar-li a la plaça Reial per terminar de convertir-la en un element més de la Barcelona homogènia, global i asèptica imaginada per l’administració Tries.

No sé, potser la plaça està bé com està, i serà que jo em faig gran i no he sabut canviar amb la celeritat dels temps que corren. Potser aquesta versió per a tots els públics de la plaça és el que la gent volia. Potser estic dolgut perquè, per algun comportament infantil o un sentit de possessió irracional, sempre he cregut que aquesta plaça era meva, teva, nostra, dels freaks. Al que anava: Algú sap com ressucitar a un mort?