Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
Els mandats familiars
Les famílies tenen estils: n'hi ha de més alegres, súper-contingudes, les preocupades per quedar bé... En aquests planetes aterrem i d'això ens impregnem.
El mes passat vaig intentar dibuixar a grans trets la vivència d’un nen en créixer en relació als seus pares. En certa manera, es podria dir que es troben sers que parlen idiomes diferents i no s’entenen gaire. Estan en moments diferents de la seva evolució biològica i personal, amb alguns desacords.
Es dóna la curiosa situació que, en ser preguntats, molts adults recorden poc o gens la seva infància. I els que sí que la recorden, qualifiquen de “normal” tota mena de vivències: maltractament físic, abús sexual, humiliació, desqualificació… D’altra banda, n’hi ha que se sorprenen negativament al sentir-se repetir aquelles frases “que el meu pare o mare em deien de petit, que em posaven malalt i que em vaig jurar i perjurar que mai pronunciaria“.
En l’era de la ciència, en què tot o gairebé tot, es basa en la transmissió genètica, sovint es deixa de banda un altre tipus d’herència: un actitudinal. És el que en teràpia gestalt anomenem introjectes, perquè s’inoculen lentament, i que també podem denominar com creences, programes o mandats familiars.
Les famílies tenen estils: n’hi ha de més alegres, n’hi ha súper-contingudes, n’hi ha de molt preocupades per quedar bé i mantenir les aparences, n’hi ha preocupades només per adquirir béns materials, n’hi ha que consideren que hem vingut a patir, etc. En aquests planetes aterrem i d’això ens impregnem.
Per exemple, les meves 2 famílies (materna i paterna), tenen una forta tendència a contenir-emocionalment i mostrar poc afecte. Sembla que el món emocional és gairebé un tabú. No està massa ben vist que algú sigui espontani i digui el que realment pensa i encara menys el que sent. No hi ha un espai per a la intimitat amb confiança. Òbviament de vegades és bo contenir-se, mossegar-se la llengua. Però com sistemes, no han explorat l’altre pol: el ser espontani i compartir.
L’herència actitudinal es mostra de manera subtil, amb fets i escenes, que van calant en el nen. Una cosa és el que es diu que es fa i l’altra la que es fa realment i aquesta és la que queda realment.
A l’actitud, se li suma a aquesta l’herència dita, aquelles frases repetides fins a la sacietat, gairebé com mantres: “Si et comportes així, ningú t’estimarà”, “No t’esforces prou”, “Ets un inútil / ximple / vague / antipàtic / …”, “Fes-me quedar bé “, “Calladet estàs més maco”, “Quan els grans parlen, els petits callen”, “Voler és poder”, etc, etc. Cada un té els propis.
Només per il·lustrar un cas: si el mandat és el de voler és poder, què passarà quan un no pugui? Perquè la realitat és que no sempre es pot, encara que es vulgui.
Un exemple: el meu xicot em deixa. Si tinc interioritzat aquest mantra del voler, potser em posi a fer un munt de coses per aconseguir que torni amb mi… perquè si jo vull, puc. Sense tenir en compte l’altre, al que vol l’altre. Què passa si l’altre ho té clar i realment no vol tornar amb mi? Doncs és molt possible que comenci a dir-me en to autorecriminatori o víctima “no he fet prou, no li he demostrat prou que l’estimava, etc”.
Els mandats també poden bloquejar-nos. Si el meu pare em nega el sentir por (“això és cosa de nenes”) i la meva mare, per altra banda, està sempre amb missatges porucs (“vés amb compte, ¡vigila !, Estàs segur ?, no t’allunyis massa, no t’acostis a la riba, et pots caure, etc “) s’opera una espècie de curtcircuit personal. El nen se sent davant d’una equació matemàtica impossible de resoldre: si faig cas al pare, estic traint a la mare. I a l’inrevés. Així funcionen els nostres caparrons quan som petits.
La qüestió és que, com deia Kafka, la meitat de la vida ens donen amb una vara i durant l’altra meitat, som nosaltres mateixos els que prenem la vara i continuem la tasca. El jutge interior, del qui vaig parlar al mes de març, és el portaveu personal d’aquests mandats. Des d’ell ens podem acusar de “si plores ets un feble“, contenint la necessitat de plorar. O també ens podem dir “T’estàs arriscant massa. Et duràs un disgust“. D’aquesta manera sempre ens col·loquem en tessitures irreconciliables, que comporten molta tensió, estrès i ansietat.
Així se les gasten els mandats familiars.
Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i al dissenyador Xavier Palouzié per il·lustrar l’article.
