El peix que es mossega la cua

Al mes de juliol, vaig introduir la idea de la família com a primera societat: l’ésser humà, com a ésser social, té la necessitat de suport i pertinença. De fet, en néixer incomplets, requerim del contacte i cura d’altres per créixer, estimular les nostres capacitats, desenvolupar l’autoestima i la confiança, aprendre a socialitzar, etc. Aquest és el paper que exerceix el sistema familiar, sigui quina sigui la seva estructura (monoparental, homoparental, de convivència, etc.), i que tant ens influeix. Perquè la veritat és que ens influeix, per bé i per mal.

Aterrem a una família que ens pre-existeix, on es donen unes dinàmiques i no altres. Vull insistir en l’estat d’absoluta dependència i vulnerabilitat en què naixem. Som com un tros de plastilina en mans d’altres. L’ambient al que arribem ens deixa empremtes: com ens acullen, com està a nivell personal la parella que són els nostres pares, com es relacionen entre ells, tot ens impacta perquè d’una manera o altre ho captem. Atès que el raciocini, la memòria i la consciència encara no estan desenvolupats, som bàsicament cos i aquest absorbeix, com una esponja, tot el que passa.
Sembla ser que és molt important per al desenvolupament del nadó, el contacte físic. Val la pena recordar que som una societat que té regles implícites respecte al contacte físic: anteposem una certa distància física i, generalitzant, ens toquem poc, entenent el tocar com un contacte des del respecte i la tendresa.

Recordo una psicòloga que en un curs ens explicava el cas d’un nen de 4 anys que va arribar al centre d’atenció en què treballava, pràcticament convertit en un psicòpata. Què viu una persona perquè als 4 anys ja sigui considerat gairebé un psicòpata?

Aquesta dinàmica de dependència del nen cap als seus pares, fa que els vegi com a éssers totpoderosos: el cuiden, el curen quan emmalalteix, l’alimenten, el consolen si té malsons… Són els referents en tot moment. Com a nens, l’únic que volem és agradar als nostres pares, ser estimats per ells. És així que sovint ens fem càrrec de les vivències dels pares o aquestes ens afecten en gran manera. El que la ment del nen (encara) no pot entendre és que els pares no són aquests déus totpoderosos sinó persones amb problemes, amb virtuts i defectes, amb bons i mals dies. És bastant habitual descarregar el mal humor o un mal dia en els nostres fills amb crits, càstigs, menyspreus, alguna bufetada… Els nens per la seva banda són personetes demandants d’atenció les 24 hores. Així que sovint els pares perden la paciència i reaccionen, si més no, cridant. Això és una cosa que el nen encara no pot comprendre, i la seva vivència és que el que fa o qui és, no és vàlid, no és suficient o és defectuós. L’únic que vol el nen és l’amor dels pares, i el seu gran terror, que l’abandonin.
És arxiconegut en psicoteràpia que el primer que cal fer amb un nen, els pares del qual es separen, és transmetre-li que no és el causant d’aquesta separació.

Es diu dels nens que són innocents. La innocència inevitablement ve de la mà de la ignorància: una ignorància en el sentit de no comprendre què està succeint. La ment es va desenvolupant amb el pas dels anys. No es pot pretendre que un nen de 6 anys raoni com un adult. No obstant, sovint això és el que esperem d’ells.
Els nens no comprenen que són demandants les 24 hores i que això no hi ha ningú que ho pugui sostenir; no comprenen que el pare està nerviós perquè podria perdre la feina; no comprenen el dolor de la mare perquè sospita que el seu marit té una amant.

Quan reiteradament perdem els estreps amb ells o els deixem anar frases com “Porta’t bé”, “Calladet estàs més maco”, “Fes-me quedar bé”, “Ets un pesat. Calla!”, etc., el nen el que viu és que el que fa no està bé, o pitjor encara, que ell no està bé i que per la seva causa, fa enfadar al pare o a la mare. Se li mou el pànic a ser abandonat, al fet que se li retiri l’anhelat amor dels pares.
Aquesta és a grans trets la vivència de l’infant.

D’altra banda, els pares ho són sense que ningú els hagi ensenyat a tractar amb nens. En aquest sentit, també som ignorants. L’únic referent que hem tingut són els nostres pares… que també van fer el que van poder, que també tenien bons i mals dies. I així el peix que es mossega la cua.
Amb tot això, no vull dir que no calgui posar límits als fills. Va més en la línia que vivim en una societat que ens ensenya a ser útils, a fer. Però ningú ens ensenya a gestionar el nostre món emocional que és complex. Així que en general els pares som analfabets emocionals i no podem ensenyar als nostres fills a bregar amb la tristesa, la por, la ràbia, l’angoixa, la frustració, etc., perquè tampoc nosaltres sabem com fer-ho.

To be continued.

Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i a la dissenyadora Laura Estragués per il·lustrar l’article.
Sa i estalvi