Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
El fantasma de Loewe i el de la mare de Schröder
Tothom que es consideri periodista ha patit, sol i de nit, el pànic del dubte.
La nit del 18 d’octubre del 2005 em vaig enfrontar a un fantasma que tard o d’hora s’apareix a tots els periodistes: la mare de Schröder. Aquest és el nom que poso jo al fantasma, perquè a mi se’m va encarnar en la mare de l’excanceller alemany Gerhard Schröder.
Aquell 18 d’octubre, dimarts, un servidor era al Reichstag, la seu de la cambra baixa alemanya. Era el ple de comiat del canceller Schröder i de la coalició de govern entre els socialdemòcrates i els verds. Hi havia un ambient familiar, bon rotllo, i a les grades de convidats vaig veure l’Erika, la mare de Schröer. També hi era la Doris, la seva dona, i dues adolescents que acompanyaven la vella Erika. Schröder els va fer una senyal des de l’hemicicle quan ja havia finalitzat la sessió; la velleta i les nenes es van retirar de la grada. Aquella senyora, en aquell moment, no vaig tenir cap dubte que era l’Erika Vosseler, mare de Gerhard Schröder. I així ho vaig creure fins que a les vuit del vespre se’m va aparèixer el fantasma: “Estàs segur que era jo?” Argh! Era ella? No veig que cap mitjà alemany publiqui que l’Erika era al ple. Déu! I si aquella dona era la seva tieta? O la seva sogra? El cert és que s’assemblava molt a la seva mare. Però per què tinc ara aquests dubtes? Si l’he vista amb els meus ulls!
Ja havia enviat la crònica de la jornada al diari. El titular era ‘Un ple en família’. En gran part el titular es justificava per la parentela d’Schröder. Vaig trucar al departament de premsa de la cancelleria. No em responien. A aquelles hores a Alemanya tothom ja és fora de l’oficina. Vaig aconseguir el telèfon del portaveu del govern. Vaig trucar, li vaig dir que era qüestió de vida o mort: “La mare del canceller era avui al ple?”. Silenci a l’altra banda del fil. L’home no entén res. Potser es pensa que es tracta d’un fanàtic. Em respon que no ho sap, que truqui a premsa del Bundestag. Ja són les nou tocades i aconsegueixo parlar amb el cap de premsa del parlament. Aquest tampoc entén res. Un periodista d’un diari de Barcelona del que mai ha sentit a parlar, suplicant a aquelles hores que li confirmi si la mare de Schröder era al ple? “Mira, no et puc dir ni que sí ni que no”. I així es va tancar la crisi.
Hi ha hagut d’altres fantasmes, tot i que no tan terribles. Fa dos anys vaig escriure que per a la rèplica del despatx del primer president del parlament català s’havia utilitzat material de Loewe. Aquesta anècdota ocupava només un paràgraf d’una crònica més àmplia. La reproducció del despatx s’ubica al passadís del Parlament condueix al bar. No hi ha marge d’error. Vaig escriure el text i quan ja l’havia enviat, va aparèixer la gèlida presència d’un esperit: Com vols que sigui de Loewe? El 1932 ja havia arribat Loewe a Barcelona? Lluis Companys –aleshores president de la cambra- comprava a Loewe? La rèplica dels despatx és del 1982 i el famós logotip de Loewe és del 1972. Vaig buscar entre les imatges de la web del parlaent: no hi apareixen ni la rèplica de l’escriptori ni cap mena d’informació al respecte. Vaig trucar a premsa del Parlament. Ja era de nit i ningú va respondre. L’endemà vaig sortir publicat l’article i el primer que vaig fer va ser anar al Parlament a confirmar si el material de l’escriptori era Loewe. I sí, ho era.
Tinc un darrer exemple de fantasma periodístic, el més recent. L’onze de setembre em van enviar a trobar barcelonins que passessin olímpicament de la Diada. Em vaig dirigir a l’Estació del Nord, la d’autobusos. La qüestió és que vaig veure estacionat un autocar de La Roca Village. L’autocar va marxar passats uns vint minuts. El seu lloc el va ocupar un autobús de línia amb destinació Tolosa. A la crònica em vaig limitar a deixar constància que de l’estació sortien autobusos cap a Madrid, Tolosa, Saragossa o la Roca Village. L’endemà, l’empresa que gestiona La Roca Village es va posar en contacte amb el diari per advertir que l’onze de setembre és festiu, que tenen el centre comercial tancat i que, per tant, no era possible que hi hagués cap autocar a l’estació. Si no fos perquè amb mi hi havia un fotògraf que també va veure el bus, hauria pensat que m’he tornat boig.
Sovint penso que un treball tan delicat com el d’exercir de notari de la realitat no pot dependre dels nostres sentits. Ja ho deia Descartes: determinar la realitat és inassolible; com a molt, ens haurem d’acontentar amb les engrunes.
[Postdata: L’escriptori de Lluis Companys redissenyat amb pelleteria, agenda i calendari de Loewe continua al Parlament. Encara avui ningú m’ha pogut explicar cap a quina dimensió desconeguda va sortir l’autocar de La Roca Village de les 14:15 de l’onze de setembre. Erika Vosseler, mare de Gerhard Schröder, va morir el 2012 als 99 anys. El seu fantasma em perseguirà sempre. De fet, de tant en tant, amb un col·lega periodista d’aquella època ens diem: “Escolta, avui m’ha passat ‘una mare de Schröder’!”]
