Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
Altres avantatges de la regeneració cel·lular
Gràcies a un mètode de datació ideat per Jonas Frisen, ara sabem que el teu cos sencer no té més de deu anys d'edat.
Les cèl·lules del teu cos es troben en un constant procés de renovació. Unes moren i altres noves prenen el seu lloc. Gràcies a un mètode de datació ideat per Jonas Frisen, doctor en Biologia de l’Institut Karolinska d’Estocolm, ara sabem que el teu cos sencer no té més de deu anys d’edat. Les teves glòbuls vermells, les teves cèl·lules epitelials o les que conformen els teixits del teu cor no tenen l’edat que figura en el teu DNI. És com si constantment et reencarnases, no en un colibrí o en un insecte pal, sinó en tu mateix, un tu lliure de la pesada càrrega del passat.
Dit això: deixa de preocupar pels teus pecats de joventut! Ara pots afirmar que ja no el d’aleshores. Para’t un moment a pensar en el que suposa això. Mira enrere i rebusca en els embornals de la teva memòria per trobar aquests moments vergonyants i acomiada’t d’ells, perquè a nivell cel·lular tot això li va passar a una altra persona. Moltes són les parts del teu cos que, per sort, ja no són les de aquells temps:
EL VEL DE L’PALADAR
Te’n recordes de la teva Primera Comunió? Vas gaudir d’un protagonisme estel·lar, regals i fins i tot un sagrat sagrament, però el teu endimoniat paladar semblava no voler rebre el cos de Crist, que es va adherir al teva úvula fins a provocar un accés de tos que va expulsar la sagrada forma a tota hòstia (si em permets l’acudit). Els teus companys de catequesi, aquells cabronets vestits d’almiralls (ells) o pastissos de crema (elles) es van mofar de tu mentre el sacerdot et donava una segona oportunitat que, ara sí, culminava el ritual eucarístic. Els teus cosins majors encara se’n recorden d’aquell incident entre bromes, però ara pots dir amb fermesa que el teu paladar i tu ja no sou els que éreu.
L’ENVÀ NASAL
Espanya-Itàlia. Quarts de Final, sempre Quarts de Final. Eren els temps del “Zubi”, del Caminero i, ai, també del Julio Salinas. Enfront d’ells, l’azzurra del Roberto Baggio i tots els complexos d’inferioritat del món. Minut 48: un centre de Goikoetxea al cor de l’àrea busca rematador però només troba a un Luis Enrique estès a la gespa amb el nas trencat. Tassotti, recordes? Tots vam plorar amb el Luis Enrique, però ni ell ni nosaltres som els mateixos. Les cèl·lules cartilaginoses del seu envà nasal i les de tots nosaltres només coneixen les gestes de la nova Roja, aquest pasodoble triomfal que, a força de toc i toc i toc, ens ha valgut un Mundial i dues Eurocopes.
L’OÏDA INTERNA
‘Agíla’. Sí, ‘Agíla’. Saps de què estic parlant. Vas escoltar aquell disc d’Extremoduro fins ratllar-lo. El combinaves amb una eclèctica selecció d’artistes que, segons el dia, podia incloure Platero i Tu, Joaquín Sabina o Metallica. Collons, fins i tot t’agradaven Elefantes. Avui reniegas de tot allò davant els capdavanters del “postureo”, però en el teu fur intern saps que hi va haver un temps en què portaves els cabells llargs i imitabas al “Robe” lladrant allò de ‘So payaso’. No patisques. Les cèl·lules ciliades coclears de l’oïda interna amb què gaudies del rock urbà fa temps que van deixar pas a l’organisme pluricel·lular trendy que ets ara. Relaxa’t i segueix escoltant Mumford & Sons.
LES GLÀNDULES LACRIMALS
Diumenge de brunch en un elegant raconet del Born. Entre mos i mos al teu “pancake” comentes amb els teus amics quant t’ha agradat ‘Onze maneres del sentir-se sol’, un recull de relats d’en Richard Yates. “Sí, l’autor de ‘Revolutionary Road’. No vau veure la pel · lícula de Sam Mendes? Sí, aquella en què sortien Leonardo DiCaprio i Kate Winslet “. En aquest moment fas un glop de “pink lemonade” per ofegar una confessió: només vas anar a veure-la perquè volies reunir-te deu anys després amb els protagonistes de ‘Titanic’. Fins a deu vegades chocaste contra aquell iceberg en una sala de cinema, fins a deu vegades secaste les teves glàndules lacrimals segura de que en aquella taula de salvació havia lloc per Jack. Tranquil·la, gaudeix del teu dinar “hipster”: Leonardo, Kate i tu sou ara molt diferents i aquella adolescent descansa en les profunditats abissals de l’oblit.
La llista de moments que mereixen quedar enrere és interminable. Hem volgut evitar recordar situacions protagonitzades per parts de la teva anatomia molt més comprometedores. No cal furgar en tanta ferida. A més, gràcies a la regeneració cel·lular tots estem lliures de vells errors, almenys les comeses fa més de deu anys. Amb la resta haurem de carregar, però el consell de La Barberia és que deixem de banda tot remordiment i aprofitem aquesta primavera que brolla per renéixer més forts, més savis, millors.
