L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
S’ha instaurat amb tal força que resulta una creença difícil de transcendir: perquè la narrativa de tot el que ens envolta (publicitat, pel·lícules, etc.) ens parla que “el protragonista ets tu” o bé que hi ha un protagonista principal. De manera que es tendeix a posar l’atenció en una persona: LA cantant, EL paper principal de la pel·lícula, LA protagonista del llibre, EL líder polític, etc, etc.
Sovint no es té en compte que, darrere del focus d’atenció, hi ha un munt de gent treballant o altres personatges en la trama.
Per posar un exemple, darrere de la cantant Beyoncé, hi ha tot un reguitzell de persones involucrades: probablement des del seu representant, la banda de músics, altres ballarins, els tècnics de so, d’il·luminació, un assistent personal … i els seguidors. Tots ells fan possible el “producte Beyoncé”.
Aquesta actitud monofocal crea un doble situació.
D’una banda, una societat altament narcisista: cada persona es centra en el que em passa a mi, el que jo vull, el que jo necessito, etc, un jo com a protagonista absolut. Cada un abstret amb les seves coses i el seu món.
La conseqüència: no tenim en compte els altres, no els veiem, si no és per una necessitat o desig nostre.
Per l’altre costat, cedim la responsabilitat. Perquè, que hi hagi un únic cap visible, moltes vegades ja va bé: fa que es desplacin i centralitzin totes les responsabilitats, queixes, opinions, culpes, etc, en aquesta persona.
És molt fàcil opinar -i protestar- des de la platea. Quantes vegades he sentit el “si hagués estat jo, ho hagués fet d’una altra manera“? Al que nombroses vegades he respost, “doncs endavant, fes-ho”. En general hi ha dues reaccions a aquesta proposta: o sorpresa o excuses.
Hi ha vida més enllà de jo. Per començar perquè el nostre discórrer per la vida comença amb una relació de dependència amb els adults que ens precedeixen: no ens valem per nosaltres mateixos quan comencem el nostre trajecte per la vida. Cada un de nosaltres neix en un moment i un lloc que ens preexisteixen, amb unes dinàmiques i inèrcies fetes. Necessitem a aquests grans perquè ens cuidin, ens sustentin, ens nodreixin.
A més són els transmissors dels valors, símbols i concepcions propis de la cultura a la qual pertanyem (per casualitat) mentre ens desenvolupem.
Un d’aquests valors, vigent en la nostra cultura occidental, és la de l’individu autònom com a cèl·lula independent dels altres.
La perspectiva sistèmica aporta una mica d’humilitat en tot això: per molt individus que siguem, estem connectats, som unitats que formem part d’un macrosistema.
L’interessant de l’enfocament sistèmic és que veu els subsistemes (aquestes unitats) com actuants: no som mers robots reproduint la informació del xip, no imitem passivament i ja està. Sinó que el sistema està en constant reelaboració perquè les unitats dubtem, ens qüestionem assumptes, valorem, decidim, actuem de vegades en contra del que està establert.
O sigui, el que un pot dur a terme o li passa, pot tenir repercussions i afectar -si més no- en l’àmbit més immediat i proper.
Així que amb la nostra actitud de mirar-nos el melic o passar-li la pilota a un altre, quan ens interessa, estem ajudant a crear una manera de funcionar. Entre tots.
El que el mite de l’individualisme ha aconseguit és fer-nos creure que com -suposadament- estem sols, “aïllats” els uns dels altres, no hi ha res a fer per modificar les coses. O sigui, ens immobiliza. Ens treu responsabilitats, sí, i també ens paralitza.
Si el canvi i la transformació no fossin possibles, tant social com personalment, encara estaríem fent foc amb dues pedres. O ni això.
Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i a Pau de Riba, dissenyador gràfic i coordinardor a l’escola Bau, per il·lustrar l’article.
