Les inseguretats, la nul·la autoestima o fins i tot el menyspreu cap a un mateix catapulten a aquesta cerca compulsiva del que anomenem amor.
Aquest “amor” que la producció mediàtica ens ven com la panacea, la terra promesa o el paradís.
No obstant això, passada la fase paradisíaca (com hem vist, l’enamorament), comencen els problemes. Bé, de fet hi eren, només que no els vèiem.
Els “problemes” estan relacionats amb aquest poc amor per un mateix.
L’altre havia de resoldre aquest tema de l’autoestima: havia de donar-me el que jo no em dono, havia d’estimar-me incondicionalment o omplir-me perquè jo no en sé.
Els problemes s’inicien en començar a veure a l’altre, el de veritat, a conèixer els seus defectes i això passa factura a la relació.
No és la persona que jo creia, he sentit dir un munt de vegades.
D’aquí als retrets mutus, per no parlar de manipulacions, tergiversacions, discussions, xantatges emocionals, venjances, etc.

Quan l’altre es revela com un ésser autònom, a part de nosaltres, amb el seu propi full de ruta, les seves altres opinions o idees, les seves vivències diferents a les nostres, els seus clarobscurs… posa en relleu el nostre narcisisme.
No, no és un satèl·lit que gira al nostre voltant, no fa de focus per il·luminar-nos, no està per donar-nos suport al 100% i, sobretot, no podrà donar-nos tot l’amor que necessitem, ni podrà omplir el nostre buit o resoldre els nostres assumptes, siguin quins siguin, atès que ell té els seus propis temes no resolts.
Donar-se compte de tot això, fa mal.
La decepció entra en joc.
N’hi ha que se senten enganyats o traïts sense tenir en consideració que han participat activament en voler creure el que no era.

Com he pogut estar tant de temps amb aquest/a paio/a?
Com no m’he adonat de …?
Frases habituals del desenganyat.
La pregunta més aviat és: per què estava utilitzant-lo com a fantasia o distracció? Què no he estat volent veure de mi?
Potser no hem volgut mirar aquesta falta d’amor propi, tendresa, compassió i comprensió per nosaltres mateixos, éssers imperfectes i defectuosos.
Ens costa veure a l’altre, el de veritat, perquè per començar ens costa el nostre jo real. Ens costa acceptar a l’altre perquè ja ens costa acceptar-nos a nosaltres mateixos. No ens agradem tant com sembla.

Precisament la part àrdua i complicada és aquesta de l‘acceptació. Els que estem en aquest món de la psique, sabem que aquesta és la Gran Tasca.
Implica la pròpia acceptació.
No s’aconsegueix prenent una pastilla cada dia, ni canviant de parella, ni escapolint-se a Hawaii. Perquè un no pot fugir de si mateix.
(Re)Construir l’amor propi requereix pic i pala. O sigui, atenció i grans dosis de compassió cap a un mateix. Aprendre a fer-se companyia en moments complicats, per exemple, en lloc d’entrar en una autocrítica ferotge.

L’amor real, no la fantasia que produeix Hollywood, és una altra cosa.
Per començar no és exclusiu: estimem a moltes persones diferents alhora.
Com ens quedaríem si ens posessin davant la tessitura d’haver d’escollir “l’amic de la meva vida“?
Les persones que estimem ens aporten i no obstant això ningú pot donar-nos-ho “tot”. Tampoc un pot donar-ho tot.
Les persones que estimem a vegades ens fan mal. I també és important reconèixer que nosaltres fem mal als que estimem. De vegades sense voler, de vegades volent.
Estimar sense maquillatge implica veure l’altre com és i estar amb això. Amb les petites idiosincràsies, com diu Robin Williams a Matt Damon en El indomable Will Hunting.

Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i a Carlota Prats, fotògrafa, per il·lustrar l’article.

http://sa-i-estalvi.xyz/