Jacint Verdaguer’s Holm Oak

Barcelona is full of little corners, details, unique elements—whatever you want to call them—that go unnoticed keeping their fascinating history but an inch away from us. They see time go by, they have witnessed like no others daily life in Barcelona, its comings and goings and its constant changes.

A few feet from the Diagonal station in Passeig de Gràcia, very near the Palau Robert, there is a holm oak that is over a hundred years old with a small plaque on the pavement in front of it. In the plaque, we are reminded that one day many years ago the holm oak served as inspiration to the poet Jacint Verdaguer.

But the story begins with the death of another holm oak—the original one. It was 1903, just when Barcelona was growing at a frantic pace. The rural areas that once existed disappeared under the weight of tarmac and a new unstoppable society hungry for all things Modernism.

In the midst of the hustle and bustle of this great change, a holm oak stood there long before Passeig de Gràcia came to be. The poet Jacint Verdaguer, who at the time was living in Barcelona, wrote a text called “A l’alzina del Passeig de Gràcia” [For the Holm Oak in Passeig de Gràcia] while seeing both be devoured by the big city, the rural world they had always known vanish into city air.

Would the holm oak be able to survive? Verdaguer simply wanted to pay homage to that poor holm oak that had suddenly found itself in the midst of an unknown world to which it did not belong and from which it could not escape. The holm oak, its future uncertain, had been a silent witness to a changing city.

Maybe Verdaguer’s Poem—published for the first time 10 June 1903 in the newspaper La Veu de Catalunya—was a sad premonition of the future that awaited the old tree. A few years later, in 1908, Verdaguer’s holm oak died. Perhaps as a symbol of the rural Barcelona that was gone for good.

Yet the holm oak’s spirit would live on in the form of a new holm oak, which immediately took the old one’s place, and in the form of Verdaguer’s poem.

The new holm oak is the one that today we can see at Passeig de Gràcia and at last it seems that someone has paid it some attention. The Municipal Institute of Urban Landscape has decided to let people know about this heartwarming story.

Currently, they are doing some work around the tree so as to create the shade of a holm oak on the pavement replacing the existing Gaudí tiles with new black ones. The holm oak will also be lit and a fragment of Verdaguer’s poem will be set in stone next to it: “Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtanos, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?” “A l’alzina Passeig de Gràcia”. 1903. Jacint Verdaguer Santaló.

The works will be completed at the end of April, so we invite you all to go and see the holm oak. To remember that it’s been there for more than 100 years and that it once replaced another holm oak that existed at a time long before ours.

For those who are curious and can read Catalan, here is the poem Verdaguer wrote for the holm oak. No-one else could have written it better:

A l’alzina del Passeig de Gràcia
Jacint Verdaguer

Filla de les muntanyes, qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.

La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.

Mes, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?

No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra amparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien “grans mercès”.

No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig; i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya…

Pobra filla de l’afrau, com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana? Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.

I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?

Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?

Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera? La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.

Quina saba trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.

El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.

A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.

Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.

Tu arribes a la vida ara tot just, i quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?

Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.