UN DIA CON SANTIAGO RUSIÑOL

De los vecinos de Passeig de Gràcia destaca, por encima de todos, Santiago Rusiñol. Vivió en la casa Ramón Casas, el edificio que era propiedad de su colega Ramón Casas, en el número 69, donde estaba Vinçon. La casa, y la vecina, la casa Codina, la compró el padre de Ramón Casas a la familia Ferrer en 1892 y su hijo la habilitó como vivienda y taller después de encargar al arquitecto Antoni Rovira i Rabassa una completa reforma.

En la fachada hay dos placas que recuerdan al ilustre vecino. La primera está en lo alto y recuerda una cuarteta que le dedicó Rubén Darío que se presentó, por sorpresa, a un homenaje que sus amigos hacían a Rusiñol. Era el 12 de enero de 1914. La placa se puso en 1967 y dice así:

Gloria al buen catalán que hace la luz sumisa
Jardinero de ideas, jardinero de sol
Al pincel y a la pluma. A la barba y a la risa
con que nos hace alegre la vida Rusiñol 

La segunda placa fue puesta en 1981, a un lado de la puerta, por El Arca de Noé, entidad que fundó el mismo Rusiñol, siguiendo una idea de su amigo Joaquim Ciervo, en 1927. Se reunían en la asociación aquellas personas que tenían nombre de animal. No podían hablar ni de política, ni de religión, ni de fútbol, lo demás estaba permitido, se trataba de reunirse y pasarlo bien haciendo el animal. Y aún lo hacen.

Además de recordar que allí vivía, podemos pasar un día con Rusiñol. Podemos saber cómo era un día de la vida de Rusiñol gracias al artículo que la revista Imatges que le dedicó en su número 8, del 25 de junio de 1930. Dos de sus 32 páginas contaban como era un día de la vida de don Santiago. Firma el texto M.F. Las fotos son de Gaspar. Se levanta a las 3 y media de la tarde y le fotografían en la cama. Durante el día se alimenta de leche, tiene 69 años y ya ha abandonado la absenta. Poco escribe, pero todavía pinta y lo hace en los jardines de la familia Martí i Codolar, aun existentes. Pinta con su mujer, doña Lluïssa. Tiene un plan para pintar a Arbúcies, Girona y Aranjuez, donde morirá un año más tarde. Visita los cuatro lugares de perdición: Can Parés, la sala de exposiciones donde coincide a menudo con sus amigos Clarassó y Casas, la librería López, la terraza de can Riera, cerca de casa, y remata en La Punyalada. Antes ha hecho una “ruta de camerinos”, con su señora se acerca a los teatros de la ciudad: por el Novedades, el Romea, el Talía y el Nuevo.

<<BON DIA!
Bon dia Rusiñol li diem a dos quarts de quatre de la tarda. S’acaba de despertar. La màquina d’En Gaspar s’espera al corredor. Es tracta de fer-li un retrat al llit. Fet i fet, el llit li fa de menjador i de despatx. Però així i tot, la muller no s’hi ha avingut de seguida. En Rusiñol, en canvi està  apunt. Donya Lluïsa li arregla el llençol que faci goig i li posa el coixí com a fons del cap i de la barba. Ell, per quedar més natural, ho desarregla amb una revolada.

L’ACTIVITAT CATALANA
Us havien retratat mai al llit, Rusiñol?
Una vegada, quan van fer-me l’operació, En cases va voler fer-me un dibuix. La “pose” no era gaire incòmoda. Va fer-me’l amb la il·lusió que fóra el primer i l’últim que em pescava en aquella actitud.
La confessió afalaga visiblement En Gaspar, que prepara la pàgina amb un gran delit. Un moment abans de disparar. En Rusiñol li suggereix un títol per al gravat.

A les quatre de la tarda, encara al llit… Rusiñol suggeria que titulessim aquesta foto: “L’activitat catalana”

LA PIPA I L’ESTILOGRÀFICA
A la tauleta de nit hi ha tres pipes, una gran estilogràfica, dos paquets d’escuradents encetats, un llibre amb una coberta ben patinada i tot de tabac, malaguanyat.

- Viviu de llet i gasteu escuradents?

- Són per netejar la pipa.

És a dir tot el joc de pipes està a punt, per si hi ha avaries. En Rusiñol  fuma en pipa perquè apreta tant les dents que desfà la cigarreta. Al costat de tantes pipes hi ha només una estilogràfica que s’hi migra. És enormement gruixuda; hi cap un tinter , però Rusiñol no n’abusa. Escriu molt poc. Quan està d’humor, ben assegut al llit, escriu de cinc a vuit del matí. Ara fa uns dies que s’en descuida.

Sobre la taula hi ha un llibre. Sembla una Biblia, però és la “Freno Patologia”  del doctor Giné Partagàs. En Rusiñol s’hi documentava a propòsit d’una obra teatral que havia de passar al manicomi, però se n’ha desdit. Ara com ara no té res en projecte. Així, doncs, de tots els estris que hiha sobre la taula, ara són només en activitat: la pipa i els escuradents. La pipa sobretot, que crema el tabac i els llençols.

EL MENÚ DE TOT EL DIA
A les nou es pren una tassa de llet. Li serveixen en un pot que no sigui de vidre perquè així es fa la il·lusió que no n’hi ha tanta. A quarts de quatre –l’hora de despertar-se- més llet amb molt de sucre.

A la tarda, a les set, “un negrito”, (gelat de cafè amb llet) a l’”Horxateria”. A l’hora de sopar, un a tassa de brou amb rovell d’ou i tres o quatre dolços. De vegades pastilles de xocolata, de més a més.

A “La punyalada” torna a prendre llet. Ja podeu notar que la llet substitueix ara en el menú d’En Rusiñol el paper de l’absenta. Se n’ha desavesat, definitivament. Ell, però, sosté que això li escurçarà la vida.

Com que diuen que ja he dinat, me’n vaig cap al carrer…

ENCARA PINTA
Comencem per dir que quan és a fora En Rusiñol es lleva més de matí. S’en va a pintar. Ell no ha tingut mai taller. Ha pintat sempre amb claror de dia. Ara, quan és a Barcelona pinta, podem dir, amb claror de cap-al-tard. El ve a recollir el cotxe a les quatre en punt. Llevat de frese, se’n va generalment a Can Martí Codolar. És a la vora, són bona gent i hi ha verd i aigua.

En els jardins de Can Martí i Codolar, que tenen el verd i l’aigua que reclamen els pinzells d’En Rusiñol.

La seva muller pinta vora d’ell. No ben bé al seu costat. El copiaria. De vegades discuteixen si l’aigua ha d’ésser més verda o més blava. Els pinzells de Donya Lluïsa tenen tendència als colors fins. En Rusiñol no imposa ni la seva autoritat de marit, ni el seu mestratge de pintor. L’un pinta l’aigua ben verda i l’altra ben blava i tan amics com sempre!

PROGRAMA PER SIS MESOS
És programa elaborat de cara al pintor. Fa temps que en tots els projectes d’En Rusiñol l’escriptor o el comediògraf hi és deixat de banda. Ara mateix, té conjuminat un programa de sis mesos dedicat exclusivament al pintor Rusiñol. El juny i el juliol els passarà a Arbúcies. L’agost a Girona i els mesos de setembre, octubre i novembre a Aranjuez.

A Arbúcies, però amb prou feines obre la capsa. Només hi ha pins i tan menuts que li semblen rovellons. A Girona pinta pedres cuites al sol. Quan està ben eixerrell de tant pintar punxes enrossides i carrers llargueruts va a refrescar-se la mà amb el verd d’Aranjuez, ben flonjo que es clava tot sol a la tela.

LES DUES LLUNES DE MEL
– Anem, noi? –li diu Donya Lluïsa, acabada d’empolainar.

Li demanem que abans vulgui asseure’s al sofà vermell del saló per fer-li un retrat al costat de Don Santiago.

- No, no; aquesta dona no deixa al seu home, -dirà la gent.

- Ja sóc ben de plànyer – diu En Rusiñol.

- Què faries, veiam, si no fos jo? –diu ella en to de reny.

- Això ja ho dic sempre. Els bons anys del matrimoni són els primers i els últims.

Al sofà, Donya Lluïsa posa una mica en ordre els cabells d’En Rusiñol que mai no han tastat la pinta.

Els millors anys de matrimoni són els primers i els últims…

ELS QUATRE LLOCS DE PERDICIÓ
El primer: Can Parés és el més innocent. Hi va cada dia tornant de pintar. Són sempre quarts de set. Els altres dos mosqueters: En Clarassó i En cases també s’hi deixen caure. S’hi afegeix molt sovint l’expositor.

Quan sent massa gust de pintura a la bova, En Rusiñol se’n va a prendre el gelat a l’Horxateria Valenciana”.

Cap al tard en la llibreria de don Antoni López. Rusiñol seu en el  seu racó, amb el seu tamboret

La vella cadira de Can López no ha estat mai “sede vacante”. En Rusiñol hi arriba cada vespre, amb la canya del “negrito” als llavis. S’asseu i fuma. Ara enraona poc. Escolta els altres i, de tant en tant, fa la refilada. En lópez no es descuida de dir-li si s’ha venut algun llibre seu. En surt a les vuit tocades.

Com que a casa s’entristeix, abans de sopar s’està una hora a la terrassa de Can Riera, al peu de casa seva. Gairebé no hi té penya. És la seva hora blava. Hi va gairebé a meditar: recull pensaments, i li ve com una rauxa d’ascetisme. És, en el fons, com una vaga enyorança de l’absenta convertida amb cafè i llet.

A quarts de deu, acompanyat de Donya Lluïsa fa el tomb dels “camerinos”. Fa l’efecte que els fan a cara o creu, en sortir de casa. Hi ha nits però, que fan una mena de visita d’inspecció i van a tot arreu- els de cada dia són: Novetats, Romea, Talia i Nou, si fan català. Quan li ve algun amic de Madrid no es descuida d’anar a l’estrena. Va distribuint l’estona d’una manera tan equitativa com sap. Diu de vegades:

- Demà ens estarem cinc minuts més al Talia.

A la Punyalada hi arriba sempre que són quarts de tres. No és pas elprimer d’arribar ni el darrer d’anar-se’n. Li guarden sempre un lloc al mig. La majoria són músics. Hi ha una pil d’aficionats a la pilota basca. De literats gairebé no n’hi ha. Això dóna una gran vivacitat a la penya. Quan hi anava En Pujols, feia el menú de tots i, a més, els ensenyava a menjar. En Moraguetes en aquest aspecte no l’ha pas substituít. Parlen de tots i de tothom. La qüestió és encarrilar la conversa per aguantar el punt: arribar a fer-se de dia, sense ensopir-se. Algun dia, En Pahissa i En Moraguetes, han fet una  paròdia de l’escena del Romeu i Julieta:

- Mira, a es fa de dia.

- No, no que és el fanal que s’ha apagat.

- Sents el cant del gall?

- No , no, que és un venedor de diaris.

En Rusiñol compra els dos primers diaris que surten. Voldriem que IMATGES sortís també a aquela hora, per tenir-lo com a primer lector, MF>>

La penya de la matinada a l’olimpic bar, Rusiñol voltat de parents, amics i coneguts

Agafarem l’automòbil, que, fet i fet, és la millor màquina que s’ha inventat per no haver de caminar.