La encina de Jacint Verdaguer

Barcelona tiene rincones, detalles, elementos singulares –llamémoslos como queramos- que nos pasan desapercibidos, ignorantes nosotros de las grandes historia que atesoran. Son elementos que ven el tiempo pasar, que han sido testigos, como ninguno, del día a día de la ciudad, de su metamorfosis, sus cambios y sus idas y venidas.

En el Paseo de Gracia, a unos metros de la estación de Diagonal y muy cerca del Palau Robert, se encuentra una vieja encina de más de cien años, con una pequeña placa a sus pies. Esa placa nos recuerda que un día la encina fue una de las muchas inspiraciones del poeta Jacint Verdaguer.

Pero la historia empieza mucho antes, con la muerte de otra encina, la original. Corría el año 1903 cuando Barcelona crecía a un ritmo vertiginoso. Los espacios rurales que una vez existieron desaparecían bajo el asfalto y el peso de una nueva sociedad imparable y ávida de modernismo.

En medio de aquel ajetreo, de aquel gran cambio, una encina se erigía mucho antes que el mismo Paseo de Gracia estuviera allí. El poeta Jacint Verdaguer, residente en aquellos años en la ciudad condal, le escribía un texto “A l’alzina del Passeig de Gràcia”, viendo como ambos eran engullidos por la metrópolis. Viendo como la gran ciudad hacía desaparecer el mundo rural que habían conocido hasta el momento.

¿Sería la encina capaz de sobrevivir a aquello? Verdaguer no quiso sino hacerle un homenaje a aquella pobre encina que se encontraba, de repente, ante un mundo desconocido, al que no pertenecía y del que no podía escapar. La encina había sido testigo mudo de una ciudad cambiante que le dejaba ante un destino incierto.

El escrito de Verdaguer, que apareció publicado por primera vez el 10 de junio de 1903 en el diario La Veu de Catalunya, quizás fue una triste premonición del futuro del viejo árbol. Unos años más tarde, en 1908, la encina de Verdaguer moría. Quizás como símbolo de una Barcelona rural que ya jamás volvería.

El espíritu de la encina aún así, permanecería entre los barceloneses guardado por una nueva encina, que la sustituyó inmediatamente, y el poema de Verdaguer.

La nueva encina, ya centenaria, es la que a día de hoy podemos ver en el Paseo de Gracia y parece que por fin, alguien la ha vuelto a recordar. El Instituto Municipal del Paisaje Urbano ha decidido recuperar y descubrir a los ciudadanos esta entrañable historia y preservarla para la memoria ciudadana.

Actualmente, se están realizando unas obras alrededor del árbol que pretenden crear la sombra de una encina sobre el pavimento, sustituyendo las actuales piezas de loseta Gaudí por unas nuevas de color negro. Además, la encina se iluminará de forma escenográfica y se grabará sobre piedra un fragmento del texto que Verdaguer le dedicó: “Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtanos, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?” “A l’alzina del Passeig de Gràcia”. 1903. Jacint Verdaguer Santaló.

Las obras acabarán a finales de abril así que os invitamos a todos a hacerle una pequeña visita a la encina. A recordar que lleva más de 100 años allí y que una vez sustituyó a otra encina que existió mucho antes que todos nosotros y que la propia ciudad tal y como la conocemos hoy.

Para curiosos no quiero perder la oportunidad de añadir el poema original que Verdaguer le dedicó a la vieja encina. Verdaguer no lo podía haber hecho mejor:

A l’alzina del Passeig de Gràcia
Jacint Verdaguer

Filla de les muntanyes, qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.

La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.

Mes, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?

No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra amparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien “grans mercès”.

No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig; i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya…

Pobra filla de l’afrau, com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana? Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.

I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?

Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?

Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera? La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.

Quina saba trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.

El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.

A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.

Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.

Tu arribes a la vida ara tot just, i quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?

Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.