Quant costa realment crear alguna cosa nova? No se sap, no contesta. És complicat però necessari quantificar el temps que cal per formalitzar una idea. Podem mesurar les bones idees en base a l’èxit? Quin èxit? Plataformes pel canvi, les ONG, o comunitats alternatives aconsegueixen en el millor dels casos victòries a mig fer. Empreses emergents, “Start-ups”, de tota mena i de tots colors asisteixen a fòrums d’innovació, xerrades d’àngels inversors, programes de seguiment i expansió, concursos i “afterworks” intentant portar a terme els seus propòsits a llarg termini, massa llarg. Per una banda, sembla que en aquest país emprendre està de moda, i el curt termini s’augura difícil i plagat de paranys. Algunes persones com el Dr Bonis fins i tot diuen que “Emprendre a Espanya és una estafa”, i no van tan mal encaminats. El seu article al respecte no té pèrdua. Per altra banda, les idees renovadores també troben en aquest sistema anquilosat una barrera que sembla infranquejable. Si malgrat tot continues pensant en donar-li vida a una idea que has tingut tu o que han tingut els teus amics, hi ha alguns detalls que hauràs de tenir en compte. Partint del fet que realment sigui una bona idea, la perseverança i la professionalitat de cadascuna de les seves parts son bàsiques. El perfil de l’emprenedor s’assembla al de l’home del renaixement, obligat a aprendre de tot i de tothom. No n’hi ha prou de saber d’una matèria; en la era digital, les facilitats per arribar a la informació són grans, de la mateixa manera que les dificultats per organitzar-la i separar-ne el gra de la palla també són grans (que li ho diguin a Stephen “Sugar” Segerman). Les ments creatives s’han de carregar d’entusiasme (del grec “entheos”, ‘carregat de Déu o posseït per Déu’). Entusiasta és el que és la Susana Blasco amb els seus ”Collages i Antiherois“, tornant a la vida fotografies ja oblidades, convidant-nos a descobrir-les amb uns altres ulls. Si ets dels que admires la fotografia, estàs de sort, dues exposicions excel·lents tenen cita al passeig aquests mesos. A la Pedrera el nostre admirat Chema Madoz amb les seves imatges impossibles i, a l’altre cosat de l’acera, en el Palau Robert, l’il·lusionista Jaume de Laiguana. Dues maneres d’entendre la imatge, dos diàlegs diferents amb un objectiu comú: emocionar l’espectador i comunicar una idea. Tornar a néixer en una altra ciutat o en una altra matèria és l’origen de l’adjectiu emprenedor (“inprendere” s’utilitzava per referir-se als aventurers que viatjaven al Nou Món buscant noves oportunitats). Llançar-se en busca d’experiències més enllà de les nostres fronteres, encara que puguin titllar-ho de trist, és molt recomanable. Maria Collado o Juliette Cassidy ens apropen el seu punt i seguit des de New York i Los Ángeles. Marcel i Josep Abril debaten en torn al passat, present i futur de la moda, demostrant una passió renovada i contínua pel que estimen. Ana Solsona continua tenint els seus llapis de colors a regna solta per formalitzar una editorial de perfums per despertar els sentits que reneixen amb l’inici de la primavera. Podem demanar més, però millor no. Benvinguda, primavera; benvingut, papa de Roma; benvingut, pacte fiscal; benvingut  Sant Jordi, benvinguts tots al número vuit de la revista.