La Casa Amatller ens retorna al 1900
La restauració de la residència del xocolater Antoni Amatller permet conèixer de primera mà com era un autèntic habitatge de principis del segle XX.
Un viatge en el temps
La història explica com han evolucionat els fets, la que roman i el que canvia en un lloc. El Passeig de Gràcia ha canviat al llarg del temps i els que han estudiat la seva història assenyalen la seva evolució.
Primer, va ser un lloc de pas, una via que unia Barcelona amb la Vila de Gràcia, després a banda i banda d’aquesta via hi van aparèixer jardins i es va convertir en un lloc d’oci que va canviar quan, finalment, en construir-se l’Eixample es van alçar edificis convertint el passeig en lloc de residència.
El vell camí tenia el seu origen en l’època romana, quan des de la colònia, travessava Collserola per arribar a Sant Cugat. Se li va posar el nom de Camí de Jesús a causa del convent del mateix nom que, fins a la Guerra de la Independència, va estar situat aproximadament a l’altura de l’actual Gran Via. Aquest camí sense pretensions va canviar radicalment quan, el 1827, el capità general Francisco José Bernardo de Quirós, Marquès de Camposagrado, va inaugurar un ambiciós passeig ple d’arbres. Aquest home, amb carrer dedicat a Barcelona, era un tipus important, això ho diu el seu escut d’armes familiar que llueix en la font que la ciutat li va dedicar en el Pla de Palau i que diu: “Després de Déu la casa de Quirós”.
Aquesta impressionant via, no obstant això, no atreia a la ciutadania, estar fora de les muralles era un obstacle. A partir de la dècada de 1840, i fins a la urbanització de l’Eixample, la situació va canviar. Al llarg de la via es van obrir jardins que representaven alguna cosa inaudita per als ciutadans que vivien asfixiats en una ciutat antiga densament poblada, fosca i malament ventilada. Als arbres i plantes d’aquests jardins li van acompanyar taules, cadires i refrescs i tot tipus d’atraccions. Així, des de la dècada dels 40, proliferen els jardins del Criadero, del Tívoli, els Camps Elisis, la Nimfa, de Euterpe o del Prat Català. D’ells, el més destacat va ser els Camps Elisis que va exhibir unes impressionants muntanyes russes.
Quan el projecte d’Eixample, aprovat en 1860, va començar a donar resultats, a banda i banda del passeig es van construir edificis. En el passeig s’aixequen importants construccions que s’adapten al gust estètic de cada època. Sens dubte, l’època més destacada és la que es viuria amb el canvi de segle, quan el modernisme triomfa a la ciutat. El Passeig de Gràcia s’embelleix amb el treball dels grans arquitectes. El tram del passeig que millor reflecteix aquests anys i que avui atreu la mirada dels turistes que ens visiten és el situat entre Consell de Cent i Aragó, que rep el nom de Poma de la Discòrdia i en el qual nosaltres, emulant al mitològic judici de Paris ens trobaríem en un compromís si haguéssim de triar entre l’edifici més bell entre la casa Lleó Morera de Doménech i Montaner, la Casa Amatller de Puig i Cadafalch o la casa Batlló d’Antoni Gaudí.
L’actual passeig és una suma d’aquesta història: és lloc de pas obligatori per a tots els qui creuem la ciutat, és lloc d’oci, amb les més famoses tendes i els bars més ben assortits, i també lloc de residència, tant per als barcelonins com per als turistes.
Font: Paseo por Barcelona
