Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
superherois de diumenge tarda
El diumenge passat vaig anar a veure el Wrestling i vaig gaudir com un nen petit.
Què vas fer el diumenge passat? Anar a veure una exposició? Inflar-te a canyes a la Barceloneta? O un brunch a l’Eixample que després havies de treure’t un ronyó per pagar-lo? Jo em vaig acostar a l’Espai Jove i Fontana de Gràcia, on pel preu de dos quilos d’aliments bàsics en donació al Banc d’Aliments de Barcelona, vaig veure a homes crescudets fingint donar-se d’hòsties durant gairebé tres hores. I no havia gaudit tant d’un espectacle en molt de temps.
El Wrestling, esport sinònim dels anys 90, el neó i els Estats Units, està presenciant un renaixement a Europa. Però aquest cop lluny dels focus de la televisió i els sous multimilionaris que cobraven en el se dia Hulk Hogan o l’Último Guerrero. Impulsat per les federacions d’amateurs com el Insane Championship Wrestling al Regne Unit, o el White Wolf Wrestling aquí a España, el Wrestling d’avui és un moviment orgullosament “fes-t’ho tu mateix”, on els vestits que porten els lluitadors són tan casolans com les pancartes que aixequen els seus espectadors. I d’aquí el seu encant: dins un món on les oportunitats són limitades, i on la codiciada fama sembla ser dels altres, aquí qualsevol pot jugar a ser un superheroi durant una tarda de diumenge. Dins, i fora del ring.
