La taula rodona

Tendim a qualificar-nos de determinades maneres: jo sóc encantador, sóc bona persona, sóc divertida, sóc intel·ligent, sóc eficient … En dir-nos que som de tal o tal manera, estem també dient com no som: no sóc desagradable, no sóc mala persona, no sóc avorrida, no sóc tonto, no sóc mandrós. Al definir-nos d’una manera molt concreta ens marquem un full de ruta, un patró fix no només de com creiem que som, sinó de com hem de ser en cada moment. És així com ens creem i ens identifiquem amb un personatge.

La qüestió és que si he de ser eficient tot el temps, com viuré havent comès un error?

Si he de ser una bona persona tot el temps, com puc posar límits als altres? I si els poso, com de gust em sentiré amb mi?

Si he de ser divertida i recurrent tot el temps, com em manegaré amb la tristesa?

Si sempre he de ser intel·ligent, què passarà si un dia hi ha alguna cosa que no entenc? Quin tipus de paraules em dirigiré per no entendre? Seré capaç d’aixecar la mà per aclarir? O faré mutis perquè la meva autoimatge no quedi en entredit?

Viure amb l’exigència interna d’haver de ser d’una determinada manera no només és frustrant sinó també limitant i dolorós.

Perquè la realitat és que de vegades podem ser encantadors i altres vegades no; o ser molt treballadors i en alguns moments mandrosos, o simplement tenir necessitat de descansar… sense haver de sentir culpa per això.

Per molt intel·ligents que siguem, acceptem que de vegades no ho entenem tot i no ens castiguem internament per això.
Podem ser molt divertits, però de vegades hi ha moments que ser divertit no és benvingut o no toca.

Cal recuperar la capacitat de la mal·leabilitat. I això vol dir, reconèixer també els aspectes de nosaltres que menys ens agraden. Com més evitem acceptar que no sempre som eficients, més malament portem equivocar-nos. En canvi, si ens relaxem i reconeixem que de vegades som eficients i altres vegades no, els errors comencen a pesar menys. De fet, i encara que pugui ser dolorós, personalment és dels errors on més he après.

No sempre serem una bona persona, de vegades fiquem la pota i sense voler li fem mal a algú. O millor: de vegades cal treure la mala persona per posar límits a un altre sense haver de sentir-nos culpables. És més: si pretenem ser sempre el bo i comprensiu, com ens estem tractant a nosaltres mateixos? I a nosaltres qui ens comprèn?

Fa anys vaig llegir una entrevista a un psicòleg italià, Robert Plutchik, que utilitzava la metàfora de la taula rodona del Rei Artur per referir-se al munt de veus que parlen a l’uníson en el nostre interior. Aquesta metàfora em sembla molt suggerent del que passa a nivell personal: el bo, el dolent, el simpàtic, el desagradable, l’esquerp, el divertit, el mandrós i un llarg etcètera, són allà junts, cadascú dient la seva, cada un intentant fer-se sentir, alguns estan activament silenciats per nosaltres perquè ens desagraden … però estan.

No som només algun d’aquests aspectes, som tots. L’interessant és seure en aquesta taula rodona i anar escoltant i parlant amb els diferents personatges que ens ocupen, sense sentir-nos aclaparats per uns i sense silenciar altres. És un exercici complicat, perquè a alguns d’aquests personatges interiors els mirem amb menyspreu, por o judici.

En propers mesos anirem veient algun dels personatges comuns que ens habiten i què ens diem a través d’ells.

Agraïments: a Xavier Grau pel Naming de la secció i a la dissenyadora Laia Clos per il·lustrar l’entrada.

Autora: Eulàlia París, Terapeuta Gestalt / www.llumsambombres.com