Contubernis al Passeig de Gràcia (I)

Al Passeig de Gràcia hi viu gent. Potser creieu que és una llegenda però jo els he vist, són reals. No em refereixo als quatre ‘inquilins souvenir’ de la Pedrera, sinó a gent que té prou pasta per comprar-se un dúplex decorat amb grans obres d’art i amb el metre quadrat més car de la ciutat. I no són russos, són catalans! En un d’aquests pisets es reuneix en contuberni un dels clubs de debat de més renom de Barcelona. L’esdeveniment es diu Pa i Tomàquet i, com el nom indica, es tracta d’un sopar a base de pa amb tomàquet i embotits. Els organitzadors són l’advocat Sanclimens i l’empresari Josep Vilallonga. Cada sopar gira entorn d’un convidat d’honor i està presidit pels padrins del club: Oriol Pujol i el conseller de Cultura Ferran Mascarell. Les reunions van començar a celebrar-se l’any 2000, quan a Catalunya encara passava tot per CiU i pel PSC. Potser per demostrar pluralitat, a Pa i Tomàquet van escollir un padrí de cada partit. Han canviat tant les coses que Oriol Pujol ha abandonat la política, en plena espiral de corrupció familiar, i Mascarell va abandonar fa anys el vaixell socialista i ara les coses li rutllen molt bé amb Convergència. El caos, sens dubte, tot i que al caos la vida és més divertida.

Vaig tenir el plaer de ser convidat a un d’aquests sopars/debat amb el president de l’Espanyol, Joan Collet. Els comensals estaven molt ben escollits: joves pericos, veterans, els sospitosos habituals de la política, advocats, periodistes, directius de banca, gent d’esquerres i de dretes… Hi havia de tot. El diàleg va ser interessant i respectuós –les normes mínimes d’etiqueta impedien, per exemple, que li fotessis un bolet a algú o que acusessis de xoriço a l’home que tenies al davant. No explicaré què s’hi va dir perquè ni és tan espectacular ni t’ho permeten les normes del club. Tot era ‘off the record’. L’off the record és un invent del dimoni per als periodistes. Sempre miro d’advertir el meu entrevistat que abans de parlar, que rumiï bé què dirà perquè tot és susceptible de ser publicat. El Pa i Tomàquet és una altra cosa: és un sopar entre ‘amics’, no és una roda de premsa. I abans d’anar-hi ja t’adverteixen quines són les regles. El 2005 es va produir un enrenou important perquè algú es va saltar l’off the record. El convidat d’honor l’aleshores vicepresident del Barça Sandro Rosell. Va ser l’any que Rosell i els seus sequaços van dimitir de la junta de Laporta. Amb Collet no es va filtrar res.

A la sortida vaig coincidir amb Mascarell, Alberto Fernández-Diaz i el diputat de CiU Fernández Teixidó. Els patricis del país acomiadant-se en un Passeig de Gràcia buit, excepte pel camió de les escombraries, disposats a tornar a casa –això és un supòsit; un en cotxe oficial, l’altre en moto i el tercer, doncs no ho sé. Vaig observar el grup, em vaig observar a mi en un aparador i vaig concloure que els humans ens hem inventat coses molt estranyes, des del futbol a les tertúlies amb pa i tomàquet, per no matar-nos i no dir-nos el que de veritat pensem.