El luxe és socialisme

Tinc un anorac de la marca suïssa Moncler. Em va costar 500 euros de l’any 2004. Una dècada després continua sent el meu abric durant els mesos de fred. M’ha acompanyat a Berlín, Pequín i a Sibèria. A Barcelona també me’l poso, però sense el folre interior. “Quina pijada”, em pot dir algú. “No, és una gran inversió”, replicaria la meva mare. No hi ha res més socialista que el luxe. Perquè el luxe és qualitat, i la qualitat et permet estalviar i enfortir una economia més justa.

Si en comptes de la meva Moncler m’hagués comprat abrics més econòmics, estic convençut que en aquests deu anys m’hauria comprat dues o tres peces en comptes de només una. En total hauria superat els 500 euros de despesa. No només hauria sigut negatiu per a la meva butxaca, també hauria perjudicat el mercat laboral –com més barat és un producte, pitjors són les condicions laborals- i el medi ambient –l’energia consumida per a la confecció i el transport d’una peça de roba és menor que si en són tres.

Recordo que a finals de la dècada dels noranta, passejant amb un amic per la Diagonal, vam veure un polític professional –professional perquè no ha fet res més a la vida que ocupar un càrrec polític-, exmilitant del PSUC i d’Iniciativa, conduint un Mercedes. El meu amic, molt convergent ell, es va indignar pel que considerava una hipocresia de l’esquerra. Ben al contrari, conduir un Mercedes pot ser tan comunista com una cooperativa agrària a Geòrgia. Un Mercedes, ben cuidat, et pot durar tota la vida. Encara més: busqueu entre els informes d’IG Metal, el sindicat industrial més gran d’Europa: el grup automobilístic Daimler és una de les companyies que té més cura del sou i del benestar dels seus empleats. Sabeu quina és l’empresa ideal per treballar a Alemanya, segons IG Metal? L’empresa que els sindicats aplaudeixen fins i tot amb les orelles? Porsche. Fa anys vaig tenir l’ocasió d’entrevistar el cap del comitè d’empresa de Porsche. Era un bèstia format en una cadena de muntatge de models esportius. Vaig sortir de l’entrevista convençut que havia descobert el paradís marxista.

Juanjo Sáez va dissenyar per a PDG un lema que em sembla brillant: “Luxe sí, estupidesa no”. Per mi, l’estupidesa és viure per col·leccionar luxe. Per mi, comprar-te tres bosses LV en un mes és estupidesa, perquè amb una per any en tens més que suficient. El luxe o les rebaixes del Zara són per a molta gent una eina per sublimar traumes mitjançant el consum desenfrenat.

La maduresa és trobar la justa mesura de cada experiència.

Fa un parell de mesos vaig visitar la botiga d’Stella McCartney al Passeig de Gràcia. En un penjador -tot plegat era molt informal- exposaven vestit que havien utilitzat estrelles de Hollywood. L’encarregada de l’establiment em va mostrar un d’aquests vestits, amb guarniments d’Swarovski, que Cameron Diaz havia lluït en una gala. Contra el que jo m’esperava, l’única peça que havien venut d’aquest model de nit l’havia adquirit una clienta catalana. Estic convençut que una clienta com aquesta, per molts diners que tingui, no comprarà cada mes un vestit de nit així. A més, tampoc té tantes oportunitats per lluir-los.

El consum de béns materials ‘perquè sí’ és la pornografia de la nostra era. La clau és invertir bé els teus recursos, perquè el que t’estalvies comprant roba de qualitat, o només un cotxe en deu anys, pots gastar-t’ho en altres sectors de l’economia, sigui  en un bon sopar, en vetllades al teatre, en pel·lícules, en llibres, en un viatge astral amb ayahuasca o en sortides de cap de setmana.

Per tancar aquest cercle virtuós, el següent pas podria ser que un valent emprenedor inaugurés al Passeig de Gràcia un ‘flea market’ de roba i creacions de disseny de gama alta, per donar sortida a aquest fons d’armari que té l’addicte al marquisme, però també per popularitzar els valors socialistes d’allò que anomenem luxe.