Les aventures d’un senyor de Santa Eulàlia al Paranà

Ignasi Barba és un senyor que vesteix de Santa Eulàlia. De Santa Eulàlia i d’altres botigues, però és a Santa Eulàlia on s’hi troba més a gust. Consumeix hores en aquest establiment, en ell s’hi sent segur perquè la vida corre però res canvia allà dins. Home de tradició i d’ordre, és traficant del sector tèxtil, tot i que això és un accident en la complexa expansió de l’univers: ell havia de ser aristòcrata, rebesnét d’un capità isabelí –un punt liberal, sobretot en allò pecaminós- ferit en una guerra carlista i mereixedor d’algun marquesat a l’Empordà.

El senyor Barba es va oferir gustosament a acompanyar-me en un viatge estrany remuntant el riu Paranà. El bon aventurer és aquell que té curiositat universal. El bon aventurer ho és a Les Tres Torres o a l’Amazones; a Vilafranca o a l’Annapurna. El bon aventurer no vesteix de Coronel Tapioca o de Quechua quan ha de passar alguns dies fora de casa. El bon aventurer vesteix còmode i sense perdre la dignitat. I barba va recórrer el Paranà vestint de Santa Eulàlia: jersei de llana merino, sabates angleses, pantalons de cotó pepelín, camisa feta a mida i jaqueta Loro Piana. Vestit com Santa Eulàlia mana, Barba es va relacionar amb policies apallissaputes, amb homes sense dents en salons de joc rurals, amb ‘barras bravas’ d’estadis de futbol que eren monument a l’aluminosi, amb taxistes amb més por que ell a endinsar-se a viles leproses de Rosario: “Quin viatge! Creuar el món per entrevistar corruptes, favelistes i enterramorts”.

Gràcies a les seves maneres, diputats convertits en especuladors immobiliaris ens obren el seu cor. Gràcies a la seva xerrera, les màfies de la revenda del futbol ens protegeixen per no ser emplomats. Fins i tot els gossos sarnosos que vigilen l’estació de tren del port de Rosario li mouen la cua quan el veuen. El vaig acompanyar a cagar al bany d’un centre de reinserció de delinqüents juvenils. Com vam acabar allà, encara avui és un misteri. Ningú va dir res perquè suposaven que es tractava del regidor que posa els diners. Recordo en especial una escena al cementiri municipal de Santa Fe, quan Barba es va colar en un enterrament. Una família pobra de solemnitat s’acomiadava del pare. El taüt damunt d’una carreta que eren quatre taulons. Un home l’empeny, la família i els gossos sarnosos al seu voltant. I Barba tancant la comitiva, amb les mans a l’esquena. Ningú pregunta qui és aquest senyor de Santa Eulàlia, la seva presència es dóna per inevitable tot i que un extraterrestre hagués cridat menys l’atenció.

El seu posat haddockià és tan contundent que ningú gosa fotre-li un clatellot quan de manera sistemàtica, amb cada argentí que el saluda, repeteix que Leo Messi és un nan defraudador d’Hisenda prou babau perquè l’enxampin. Perquè Barba és de l’Espanyol, com la majoria de persones amb personalitat que queden a Catalunya. Barba és un Dalí de Matadepera: de l’Espanyol, independentista, pujolista i franquista. Tot això ho conta als habitants del Paranà i ells no saben com reaccionar. A Barba en realitat les ideologies li són indiferents. Ell és vingut a observar i a donar corda al seu xou.

Ignasi Barba ha descobert un nou món, les relacions digitals: col·lecciona personatges interessants per omplir la seva vida. Ells li conten la seva biografia i ell es queda amb allò que li interessa. La resta de la informació que comparteixen amb ell, Barba és prou educat com per no dir obertament que no li importa gens ni mica.

Jo vaig descobrir la seva existència pel seu ‘alter ego’ a Twitter, Nacho de Sanahuja. El salt a la vida real va ser graciós: caminava jo ràpid pel mercat Galvany, arribava a tard a una cita en un centre de ioga per a pijes del Iradier quan, de sobte, un veí elegant m’atura i em diu: “Ara al·lucinaràs. Sóc Nacho de Sanahuja i aquestes són les meves sabates”. I, sí, era ell.

És un home tribal, com si s’hagués educat en un quarter militar: “He decidit que aquests són els meus amics, i facin el que facin, amb ells a mort”. Jo crec que tot això s’explica perquè Barba encara no ha trobat el seu ‘jo’. Durant dies compartint cotxe va sortir el seu ‘jo’ més íntim, més enllà del circ digital: les seves debilitats, el seu mal humor de debò i les seves inquietuds humanes. L’únic que no canvia és que sempre vesteix de Santa Eulàlia.