L’amor en temps del còlera I

En sessió, un dels temes recurrents és el de l’amor. O millor dit: el que en la nostra cultura entenem per amor. L’amor que m’arriba és un fet de patiment i esquinçament, en què la profunditat de l’amor es mesura pel dolor que a un li causa, com si el que pateix de veritat és el que està estimant de veritat.

És un model cultural que ens empassem a través de tot tipus de productes culturals: novel·les, obres de teatre, sèries de televisió, pel·lícules, anuncis… Com la gota malaia, va fent el seu efecte. Robin Wood escriu en Dones que estimen massa <<(…) estem envoltats per innombrables exemples de relacions immadures i insatisfactòries que es veuen glorificades i exalçades. >>. Amb la particularitat que tota la recreació i l’imaginari popular es queda encallada en la fase de l’enamorament.

Per a mi, l’enamorament és aquesta fase de conèixer l’altre: o sigui, no el conec realment, no sé qui és la persona que tinc davant i ho vaig descobrint. A l’enamorament li dic la fase de la il·lusió. Hi ha un agreujant: molts no volem veure a l’altre sinó que creiem que és d’una determinada manera, ens imaginem el que és… que no té per què coincidir amb la realitat. “És l’home / la dona de la meva vida“, escolto dir a persones que fa poc que es coneixen. Confondre la il·lusió amb amor és bastant comú, perillós i dolorós. I el que més m’impacta és la velocitat que sovint pren: el fast love.

Així que tota la creació artística es queda habitualment en aquest punt i no entra en el que ve a continuació o anys més tard, en el que passa amb el pas del temps i els vaivens de la vida. Hi ha poca producció al respecte. Recordo fa anys la pel·lícula “La guerra dels Rose”, que no recomano a romàntics empedreïts.

Efectivament ens venen models d’alta intensitat melodramàtica en què es perpetua el conte del príncep i la princesa blaus. Busquem algú que ens salvi, que ens tregui l’ansietat, el malestar, que ens “arregli” la vida i suposadament ens porti la calma. I tot això ho busquem fora de nosaltres. Aquest element és important tenir-lo en compte.

Dic suposadament que ens porti la calma, perquè sovint m’he trobat amb pacients que s’avorreixen amb aquells que sí els porten calma. Necessiten relacions de esquinçament emocional o de maltractament. Estem enganxats a la intensitat, a l’adrenalina, som uns ionquis de “l’amor” dramàtic. Ens hem habituat a la manipulació, la venjança, les trampes, la gelosia, les mentides, les amenaces… al cap i a la fi, això dóna vidilla. Així que hi ha un fort component masoquista en el concepte occidental de l’amor, que és clar, troba la seva contrapart sàdica.

D’altra banda, el que també em crida cada vegada més l’atenció, és l’alt grau de narcisisme de la nostra societat. Té la seva lògica en una societat que tant enalteix allò individual i a l’individu, o millor dit, a l’ego. Al principi, moltes persones esperen de l’altre una sèrie de coses, que donen per suposades, encara que moltes vegades no tenen clares ni ells mateixos.
Ja partim amb mal peu: no veiem l’altre com un ésser autònom, sinó que pretenem que estigui al “nostre servei”, que giri al voltant de la nostra òrbita.
Quan finalment les clarifiquem (per exemple: vull que anem a viure junts), ve el pas següent: aprendre a demanar a l’altre clarament, en lloc d’esperar-ho o donar-ho per fet.
Tot i que és l’acció per posar les cartes sobre la taula, per comunicar-se, demanar amb claredat el que un vol o desitja, no és ni habitual ni fàcil. Moltes vegades sento això de “però ha de sortir naturalment o amb fluïdesa”. Aquests són els supòsits que comento.
Davant la tessitura de demanar amb claredat, ja és significatiu el que a un se li mou: vergonya (en el fons sento que no mereixo), por (a què em diguin que no), ansietat (i si em diu què no?)…
Quan un comença a expressar-se i parlar clarament comença també a donar-se compte que, el que donava per descomptat, l’altre no té per què compartir-ho. Per exemple: “pensava que ell també volia que visquéssim junts i m’ha dit que no“. Això provoca molts disgustos, decepcions, tristeses, desil·lusions… i fins i tot n’hi ha que culpen a l’altre del seu malestar, per no haver complert la seva expectativa.

Un signe més que considerem l’altre un satèl·lit que gira al nostre voltant i un clar exemple del nostre narcisisme.

Continuarà …

Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i a Pilar Górriz, dissenyadora gráfica, per il·lustrar l’article.

Sa i estalvi