L’alzina de Jacint Verdaguer

Barcelona té racons, detalls, elements singulars -diguem-ne com vulguem- que ens passen desapercebuts, ignorants nosaltres de les grans històries que atresoren. Són elements que veuen passar el temps, que han estat testimonis, com ningú, del dia a dia de la ciutat, de la seva metamorfosi, els seus canvis i les seves anades i vingudes.

Al Passeig de Gràcia, a pocs metres de l’estació de Diagonal i molt a prop del Palau Robert, es troba una vella alzina de més de cent anys, amb una petita placa als seus peus. Aquesta placa ens recorda que un dia l’alzina va ser una de les moltes inspiracions del poeta Jacint Verdaguer.

Però la història comença molt abans, amb la mort d’una altra alzina, l’original. Corria l’any 1903 quan Barcelona creixia a un ritme vertiginós. Els espais rurals que un cop van existir desapareixien sota l’asfalt i el pes d’una nova societat imparable i àvida de modernisme.

Enmig d’aquell enrenou, d’aquell gran canvi, una alzina s’erigia molt abans que el mateix Passeig de Gràcia hi fos. El poeta Jacint Verdaguer, resident en aquells anys a la ciutat comtal, li escrivia un text “A l’alzina del Passeig de Gràcia”, veient com tots dos eren engolits per la metròpoli. Veient com la gran ciutat feia desaparèixer el món rural que havien conegut fins ara.

Seria l’alzina capaç de sobreviure a tot allò? Verdaguer no va voler sinó fer-li un homenatge a aquella pobra alzina que es trobava, de sobte, davant d’un món desconegut, a on no pertanyia i del qual no podia escapar. L’alzina havia estat testimoni mut d’una ciutat canviant que la deixava davant d’un destí incert.

L’escrit de Verdaguer, que va aparèixer publicat per primera vegada el 10 de juny de 1903 al diari La Veu de Catalunya, potser va ser una trista premonició del futur del vell arbre. Uns anys més tard, el 1908, l’alzina de Verdaguer va morir. Potser com a símbol d’una Barcelona rural que ja mai tornaria.

L’esperit de l’alzina, tot i així, va romandre entre els barcelonins guardat per una nova alzina, que la va substituir immediatament, i el poema de Verdaguer.

La nova alzina, ja centenària, és la que a dia d’avui podem veure al Passeig de Gràcia i sembla que per fi, algú l’ha tornat a recordar. L’Institut Municipal del Paisatge Urbà ha decidit recuperar i descobrir als ciutadans aquesta entranyable història i preservar-la per a la memòria ciutadana.

Actualment, s’estan realitzant unes obres al voltant de l’arbre que pretenen crear l’ombra d’una alzina sobre el paviment, substituint les actuals peces de panot Gaudí per unes noves de color negre. A més, l’alzina s’il·luminarà de manera escenogràfica i es gravarà sobre pedra un fragment del text que Verdaguer li va dedicar: “Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, policia, endiumenjada i fatxendera?” “A l’alzina del Passeig de Gràcia”. 1903. Jacint Verdaguer Santaló.

Les obres acabaran a finals d’abril així que us convidem a tots a fer una petita visita a l’alzina. A recordar que fa més de 100 anys que és allà i que un cop va substituir a una altra alzina que va existir molt abans que tots nosaltres i que la mateixa ciutat tal com la coneixem avui.

Per als curiosos no vull perdre l’oportunitat d’afegir el poema original que Verdaguer li va dedicar a la vella alzina. Verdaguer no ho podia haver fet millor:

A l’alzina del Passeig de Gràcia
Jacint Verdaguer

Filla de les muntanyes, qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.

La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.

Mes, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?

No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra amparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien “grans mercès”.

No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig; i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya…

Pobra filla de l’afrau, com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana? Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.

I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?

Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?

Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera? La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.

Quina saba trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.

El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.

A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.

Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.

Tu arribes a la vida ara tot just, i quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?

Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.