Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
La primera societat
L'espècie humana, venim al món depenent d'altres que ens cuidin, ens donin suport i ens ajudin a créixer.
Passem nou mesos al ventre de la mare. Però quan naixem, ho fem sense haver-nos desenvolupat completament. Segons sembla, encara requerim d’uns sis anys més per a què, per exemple, el nostre cervell acabi de completar les bases generals de funcionament. De fet, es considera que és als 21 que un realment ha completat el procés.
Així que l’espècie humana, venim al món depenent d’altres que ens cuidin, ens donin suport i ens ajudin a créixer. Només per donar un exemple del que ens passa, com nadons, en els dos primers anys aproximadament, percebem el de fora com una amalgama; vol dir que no distingim entre tu i jo, no hi ha fronteres clares. La presència de l’altre, de l’alteritat, es va donant a mesura que un va desenvolupant les seves capacitats cognitives.
Amb tot això, vull dir que venim al món en un estat d’extrema vulnerabilitat i que necessitem d’altres perquè ens alimentin, sostinguin, cuidin i ensenyin. Evidentment, que no tinguem la consciència desenvolupada ni puguem dir amb paraules el que sentim, no vol dir que com nadons no ens adonem del que passa, sigui interiorment (els intestins es van posant al seu lloc i això fa mal) o externament (una baixada de les temperatures). Al contrari. Precisament som un cos i el cos és una antena, una esponja absorbent.
A més, naixem en un context particular: en un entramat de relacions interpersonals que ens pre-existeix, en un lloc i un moment històrics concrets. Seríem sensiblement força diferents si naixéssim enmig d’una guerra, una post-guerra o en una època pacífica. Tampoc és el mateix néixer en un poble de la Xina, enmig de l’Amazònia o a Nova York. Per no parlar de com repercuteix tenir recursos econòmics o no tenir-los, i tenir accés a una alimentació, una educació o una assistència sanitària.
Sense anar més lluny, sóc néta de la Guerra Civil. Això vol dir que encara que no vaig viure ni la guerra ni la postguerra, recordo de petita que en la meva família era una heretgia no acabar-se el menjar. Els meus avis van viure la guerra i els meus pares la postguerra, de manera que encara era molt present la vivència d’haver passat fam. El meu pare, de petits, quan protestàvem perquè no ens agradava el sopar, sempre ens repetia que ell cada nit tenia patates bullides per sopar i que no se li ocorria protestar perquè el meu avi li hagués deixat anar una plantofada.
En aquesta frase del meu pare hi ha alguns missatges subliminals: la sort que teníem nosaltres per tenir accés a una varietat de menjar. La sort que teníem que ell no ens proporcionaria una plantofada per queixar-nos, com hagués fet el nostre avi. I sobretot, d’una manera molt subtil, que realment no teníem dret a queixar-nos.
Aquests missatges directes i indirectes, subtils o no, són amb els que creixem i, d’alguna manera, ens conformen. Per a mi la unitat familiar és la primera societat: ens estructura, és on aprenem a relacionar-nos amb altres, a comportar-nos en relació a altres, etc. És important per sortir del nostre narcisisme infantil. La família ens frustra per créixer. I també ens pot desestructurar.
Quan els pregunto als pacients com va ser la seva infància, la majoria diuen normal. Segons això, normal adopta moltes formes: era normal que els pares discutissin a crits (i a cops) sovint i davant dels fills. A l’altre extrem, mai els van veure discutir i semblava que no passava res. Era normal que un dels progenitors els pegués habitualment. Era normal que un dels progenitors o algun familiar abusés sexualment del nen. Era normal que humiliés o retés sovint als fills. Era normal que li fessin xantatge emocional o que el tractessin de confident i li expliquessin coses en contra de l’altre progenitor. Era normal que un dels pares desacredités l’altre davant dels fills. Era normal no mostrar afecte i sí exigir resultats. Era normal demanar als nens que juguessin sense fer soroll per no molestar. Era normal que un dels pares manés i l’altre acatés.
Si tot això és normal, què no ho és?
Tot això ho explico, no per enfadar-nos amb els nostres progenitors, sinó per adonar-nos que com nens som éssers vulnerables i que no estem encara prou madurs per recol·locar el que passa al nostre voltant. És molt habitual que com nens ens fem càrrec de coses que no ens pertoquen.
El món dels adults, aquests als quals necessitem per sobreviure, ens influeix de moltes maneres. I davant el que passa, reaccionem com podem.
Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i al il·lustrador Pedro Triviño per il·lustrar l’article.
