La meva nit amb Zuckerberg

Mark Zuckerberg llisca bitllets de 20 en el tanga d’una ballarina exòtica i crec que és la seva forma de dir “m’agrada”. D’alguna manera hem acabat a la Sala Bagdad envoltats de promeses del porno, nans i contorsionistes vaginals. Fa només unes hores ens trobàvem a la distingida terrassa de l’hotel Comtes de Barcelona, des d’on gaudíem d’una perspectiva privilegiada de Passeig de Gràcia. El propòsit de la trobada era fer una entrevista per aquesta publicació. No és fàcil concertar una cita amb el més jove en la llista de milionaris de la revista Forbes, així que sento damunt meu una certa pressió que decideixo alleujar de la millor manera que sé: demanant un gintònic. “Que siguin dos”, diu el Mark.

Començo parlant sobre passeigdegracia.com i el nostre nou número , inspirat en la tecnologia. El meu objectiu és compartir amb ell reflexions sobre els canvis provocats per l’ús generalitzat de plataformes socials , encara que al principi el Mark està més pendent del seu smartphone que de mi . De cop em mira i diu : “Saps el primer que faré amb WhatsApp? Canviaré la seva maleïda icona . Per què dimonis és un telèfon antic? La majoria dels usuaris no han vist un així en la seva vida”. No és la classe de decisió que un espera de qui s’ha gastat 19.000 milions de dòlars en comprar un servei de missatgeria instantània. “Sempre és igual” , continua . “L’icona d’Instagram és una càmera analògica. L’icona de desar sempre és un disquet. Els menors de 20 no han fet servir un disquet en la seva punyetera vida!”.

Sembla que es pren l’assumpte molt a pit, però per el que m’han enviat aquí és per parlar del Mobile World Congress, així que intento reconduir la conversa preguntant per la seva participació en el congrés. “Doncs el mateix penso del Mobile World Congress!”, Em deixa anar. “Cal canviar-li el nom ja, home! Pensem amb perspectiva: durant quants anys més serà el mòbil el centre de les telecomunicacions? La ‘wearable tecnology’ és la pròxima moda. Dins de res estaràs accedint a Facebook des dels teus ulleres i un dispositiu tan fi com un tatuatge et donarà informació sobre la salut dels teus fills “. Crec que Tatoo World Congress no sonaria molt adequat, però m’estalvio el comentari. El Mark agita el mòbil amb la seva mà i continua el seu monòleg: “D’aquí a poc, treure un dispositiu dels pantalons, desbloquejar i accedir a una aplicació ens semblarà una eternitat quan la tecnologia estigui en nosaltres”. Aquesta afirmació em fa recordar una cosa. “Coneixes la sèrie Black Mirror?”, li pregunto. Em respon que està massa ocupat per veure sèries, així que li explico que Black Mirror és un reflex fosc de la nostra societat, una ciència-ficció ambientada en un futur pròxim en què les xarxes socials més semblen teranyines. Li parlo sobre un episodi: “La gent té implantat un xip que registra tot el que veuen o escolten. El protagonista és un tipus amargat que repassa obsessivament una relació que va anar a la merda, buscant frame a frame els motius de la ruptura “. El Mark s’atura en aquesta última frase, esgota el seu segon gintònic i conclou: “La pel·lícula de Facebook d’aquest tipus ha de ser tot un drama”.

Mark s’està agradant. Els gintònics se li han pujat al cap i vol més. Porta uns quants dies a Barcelona i encara no ha sortit de festa. “Havia sentit que Espanya era divertida. És que Catalunya no és Espanya?”. Citant a Facebook li responc: “És complicat”. Em costa creure que Mark no hagi gaudit encara de la nit barcelonina quan tota la premsa relaciona el Mobile World Congress amb festes exclusives i prostitutes de luxe amb les agendes completes. Com jo no em moc en aquests cercles, passem del Comtes de Barcelona al carrer Joaquín Costa. Alguns còctels després un taxi ens deixa prop del 22@, però no busquem el Districte de la Innovació sinó Razzmatazz, on el “Zuck” intentarà fer-se l’interessant amb una Erasmus escandinava explicant-li el que ell creu que és un bon acudit: “Quines tres coses t’emportaries a Google Plus?”. Silenci incòmode. Intent donar-li cobertura: “Je. Google Plus. Una illa deserta. Molt bo, Mark “. Per un moment dubto si recordar els avantatges de Google Plus. Podria esmentar que un +1 a Google Plus és més important per al teu posicionament en cercadors que qualsevol “m’agrada” a Facebook, cosa força valuosa per a empreses o per a tu, que tens una marca personal a Internet. No sé si parlar-li de l’absència de publicitat, de la capacitat de segmentar al teu públic o de crear comunitats amb interessos comuns. El Mark té raó, Google Plus és una illa deserta, però la dictadura del motor de cerca juga a favor seu mentre que un estudi de la universitat de Princeton assegura que Facebook podria perdre el 80% dels seus usuaris en els pròxims tres anys.

Millor callo. Un noi de 30 anys amb una fortuna personal valorada en 19.000 milions de dòlars es mereix cert respecte. A més, qui pot negar que el Mark ha canviat les nostres vides? Si Facebook no dura eternament, almenys recordarem aquesta època com els anys de Facebook, un temps en què vam renunciar a la nostra intimitat per rebre “likes” i vam confondre el significat de comunitat amb la suma d’egos desmesurats. També, per ser justos, ens va oferir una nova manera de mantenir contacte amb els amics en un moment en què el nostre cercle íntim d’amics podia estendre per tot el món. Mentre jo reflexiono sobre la seva obra, el Mark ha pres alguna cosa que no havia i està fent el “making it rain” amb els seus diners. És hora de sortir d’aquí però el meu entrevistat vol més, vol caminar pel costat salvatge i els seus desitjos són ordres.

A la Barcelona de la innovació, a la smartcity amb vocació tecnològica, la meva fi de festa amb el Mark Zuckerberg no és apte per a Instagram: a la Sala Bagdad les show-girls es passegen entre alts executius de Shazam, Tele2 o Deutsche Telekom. Alguns prefereixen el sexe hetero, altres els duos lèsbics, però Mark està bastant interessat en els famosos espectacles participatius de la Sala Bagdad, aquests que impliquen al públic. Al final, el geni de Palo Alto aposta per interactuar, per entrar en contacte amb altres, per compartir experiències.

Aquest és l’esperit de Facebook.

Nota: Aquest relat és una ficció humorística. No oblideu fer clic a “m’agrada” si us ha divertit. Feu-ho pel Mark.