Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
“L’art sense espectador no té raó de ser”
Josep Maria Subirachs (11 de Març 1927, 8 d'Abril de 2014). Una llarga malaltia neurodegenerativa es va emportar, la nit de dilluns, a aquest gran artista polifacètic, una figura universal.
Josep Maria Subirachs, nascut en el barri del Poble Nou, en el si d’una família de classe obrera, va realitzar els seus estudis de Belles Arts a l’Escola Superior de Barcelona. En el 1951 va marxar becat a París i va continuar la seva formació, de 1954 a 1956 a Bèlgica, on va adquirir un coneixement plural de les arts plàstiques. La seva primera etapa denota una influència del “Noucentisme“, però amb un estil personal més senzill. Aviat va evolucionar cap a l’expressionisme, endinsant-se poc a poc en l’abstracció i experimenta amb tot tipus de textures i donant entrada a formes geomètriques, tensions, per tornar a partir del 1965 a la figuració amb referències mitològiques i classicistes.
Les seves obres estan presents en molts dels carrers de la ciutat, la nostra ciutat, Barcelona.
En el Passeig de Gràcia, podem admirar el mural de formigó policromat en el vestíbul del metro Diagonal-Rambla de Catalunya L3, realitzat en el 1989 , que reprodueix, de manera esterilitzada, una perspectiva de Barcelona que va des del port fins la zona superior de la av Diagonal, referint-se al desenvolupament urbanístic de la ciutat.
A Plaça de Catalunya, el monument a Francesc Macià, on va voler representar la història de Catalunya, amb el símbol d’una escala invertida i la necessitat de créixer com a país, esglaó a esglaó.
A la cruïlla de Diagonal amb Provença, el monument a Narcís Monturiol, o els relleus destinats a la seu del Banc de Sabadell a Rambla de Catalunya.
Però sense cap mena de dubte Subirachs sempre serà recordat per la seva “òpera magna”, que és la façana de la Passió del Temple de la Sagrada Família de Barcelona, un encàrrec al que va dedicar 20 anys de la seva vida, realitzant més d’un centenar de figures esculpides en pedra així com quatre portes de bronze.
Deia Subirachs, “L’art sense espectador no té raó de ser”, o “L’art ha de ser per a tothom i, per tant, el millor és que estigui situat en llocs públics. L’artista ha de voler comunicar-se amb el màxim de gent, sense que hagi de rebaixar la qualitat de l’obra”. I així ho va fer deixant-nos gaudir de les seves obres en molts carrers i espais públics.
