Es venen pomes!

Boscos i milers d’arbres cremats. Famílies que es queden sense llar. Amics que es queden sense feina. Els números vermells que esperen al calendari a final de mes, i no justament per ser festius. És un fet que estem vivint uns temps difícils. Els vivim, els sofrim i no obstant això tirem endavant. Així ho veiem nosaltres, però com ho deu veure algú de fora? Què escriuria un periodista nord-americà en veure la nostra situació?

Això és just el que va fer el periodista i escriptor Julio Camba, però a l’inrevés. El 1934 va anar a una Nova York en crisi i va començar a escriure sobre el que veia. I tot el que escrivia ens dibuixa lleus somriures als rostres. Com ho aconsegueix?

Fa poc l’Ana Maria ens parlava d’aquesta mateixa època a través de “Els raïms de la ira” de John Steinbeck. El tema central és l’ardu viatge d’una família per trobar feina i llar. A diferència de Steinbeck, a “La ciudad automática” Camba se centra en els petits i curiosos detalls de la vida a Nova York: A la Gran Poma la gent demanava caritat venent això mateix, pomes. “Nova York odia els negres, no hi ha dubte, però ho fa únicament de les vuit o nou del matí fins a les dotze de la nit”, ens assegura Camba. També ens relata detalladament els perills de fer-se milionari a la Gran Ciutat.

I hi ha més i més detalls sublims que Camba hàbilment detecta, codifica en paraules i ens transmet amb una prosa fresca i àgil. L’humor és omnipresent i serveix de fil conductor de molts articles; no és de cap manera una simple riallada per condimentar el text.

El llibre s’estructura en petits articles de dues o tres pàgines. Són petites mossegades de vida que es poden llegir en una tarda de platja i que garanteixen tornar a casa amb un petit somriure i amb l’aire d’optimisme que rebufa per tot el llibre. Un optimisme que sembla dir-nos “Crisi? Però si la vida és molt més que això!” En definitiva, un llibre perfecte per omplir els petits buits d’aquests llargs dies d’estiu.

“La ciudad automática”
Julio Camba