El jutge interior

El passat mes vaig parlar sobre els diferents aspectes de la nostra personalitat amb els que solem identificar-nos, deixant de banda altres aspectes, que també hi són però que no ens agraden i pretenem deixar de banda. Proposava seure en una taula rodona i parlar tant amb les parts que ens agraden com amb les que no.

I reconèixer aquells aspectes que no ens agraden per ser persones més mal·leables, que reaccionin segons el que ocorre en el moment i no segons un patró ideal de com ha de ser un. De vegades, segons les circumstàncies, toca estar trist, toca ser humil, toca ser honest … el que sigui.

La qüestió inicial és identificar qui és qui, com en aquest joc de la infància que potser algú de vosaltres recorda.

Un dels personatges que ens habita, i m’atreviria a dir que ens habita a tots, és el Jutge Interior. Al meu Jutge Interior li vaig posar de nom Falcona, perquè m’està “picotejant” el cap tot el dia. És una mena de Pac-Man.

És molt fàcil d’identificar perquè utilitza un to acusatori, contundent, de vegades pot ser menyspreador i humiliant.

Ens diu frases d’aquest estil:

Ja t’has tornat a equivocar!

Ets un inútil, una desgràcia…

Sempre desentones.

Mira que ets estrany…

No hi ha res a fer amb tu!

Com has pogut dir això que acabes de dir?

Què pensaran de tu?

I altres perles similars. Cada un pot intentar detectar què es diu (què s’acusa) des d’aquest personatge.

Sempre està vigilant i jutja totes les nostres accions, alimentant amb el dubte i la sospita sobre nosaltres i les nostres capacitats. Per a aquesta veu interna mai és suficient ni som prou vàlids. Sempre veu peròs i contres en moltes de les coses que fem o diem. Si ho fas així, et criticarà. Si ho fas aixà, també. No deixa passar una.

L’important de detectar aquesta veu tan primmirada i crítica és que així ens parlem. O millor dit: així ens tractem a nosaltres mateixos, dient-nos aquestes floretes. Això pot portar a que ens mirem amb dubte i ens bloquegem, com que som poqueta cosa, i a creure que no som vàlids. O sigui a mirar-nos i a tractar-nos amb menyspreu.

El més habitual és reaccionar a això i entrar en una exigència de dimensions còsmiques per donar la talla, talla que per descomptat mai donarem perquè segons aquest personatge mai és suficient ni està prou bé.

La reacció a més també va cap a fora ja que, si així ens mesurem a nosaltres, així mesurem als altres. Per conseqüència, la roda en la que entrem en escoltar al Jutge Intern és el de la susceptibilitat i l’actitud defensiva. Per exemple, ens costarà sostenir un comentari crític d’algú. Potser no sigui crític, però ho vivim així.

Per començar a parar els peus al Jutge i sortir d’aquesta autoexigència esgotadora, la pauta és començar a contestar-li en el mateix to. Clar: cal posar atenció. A partir d’aquí passen coses molt interessants, dins i fora. Fins aquí puc explicar; si ho poseu en pràctica ja em direu què tal us va.

Agraïments: a Xavier Grau pel Naming de la secció i a Cinta Hosta, estudiant de disseny d’IDEP, per il·lustrar l’entrada.

Autora: Eulàlia París, Terapeuta Gestalt / www.llumsambombres.com