El dia que Barcelona va fer pudor a merda: Contracrònica des de les trinxeres del ferum

Història real. Un amic meu amant de les bromes pesades va decidir elaborar la seva jugada mestra amb una pobra família de la qual es considerava amic. Un bon dia, li va regalar al fill un avorrit joc de taula artesanal, una elaborada caixa de fusta amb un compartiment secret on hi havia amagat una sardina sense que ningú sospités. El joc de taula es va quedar a l’armari desprenent una pudor de podrit que s’accentuava segons passava el temps, turmentant a la família. Mai haurien imaginat que hi havia un peix en descomposició dins un joc de taula oblidat a un altell. Van estar mesos preguntant-se angoixats d’on sortia la pudor. Mesos d’incertesa. Mesos de teories. De moltes basques i enigmes sense proposta. Doncs imagineu la mateixa sensació d’angoixa pudent en un període de 5 hores i a una escala imaginable: tot un nucli urbà. Durant hores, ahir Barcelona va fer pudor de merda com mai havia olorat.

Dimecres, 18 de novembre. 17:55 hores. Gent ensumant, preocupada. Executius parats al mig del carrer examinant-se les sabates buscant femtes canines. Mirades de recel als contenidors. Un penetrant olor d’anus corrupte es cola per les escletxes de les finestres i inunda l’oficina on estic treballant. Barcelona fa pudor de caca, és un gegant excrement encara calent d’un milió i mig d’habitants. Només els beneïts amb sinusitis i els que tenen el costum de dutxar-se amb cada equinocci es mostren aliens a la pudor. Es fa notar una barreja de perplexitat, conya i desassossec.

D’una banda, hi ha alguns, com el que us escriu, que mai han inhalat un vapor fecal tan intens en las mateixes entranyes de la ciutat. Alguna vegada ho havia patit als afores, a algunes zones industrials, però no recordo res semblant a les entranyes de la urbe en els 40 anys que porto vivint en ella. Per una altra banda, estan els amants de l’humor escatològic: mai s’havien posat en acció tants jocs de paraules amb la paraula caca o merda; tants gags amb les femtes com a eix còmic; tanta oportunitat pedorrera. Finalment, entren en acció els catalans conspiroparanoics, els que parlaven d’una fuita de gas sarin que ens mataria a tots abans del sopar. El tema és que les autoritats ens diuen que en els pastissos del Ikea hi ha bacteris fecals i nosaltres els seguim menjant, però ens arriba una pudor de cada amb procedència desconeguda i ja estem trucant com bojos a Emergències.

A mi m’ha arribat la pudor, però la meva reacció no ha superat la simple perplexitat. Serà que em faig gran i ja no em fan gràcia els acudits de pets i caques. Serà que, després de quatre anys vivint al Barri Gòtic, les meves fosses nasals han desenvolupat una crosta bacteriana.

És cert que Barcelona ha rebut la gràcia de la caca amb una alegria descompresora: ha sigut una setmana molt dura on l’hem patit pontificant sobre terrorisme internacional i plorant la mort d’un jugador de rugby a qui no coneixem. Ja tocava alguna cosa graciosa, lleuger, de jijij-jajaja, i l’abocament de eau de fem ha caigut com aigua (fecal) de maig sobre els nostres caps. El hashtag #PesteBCN ho peta. Una ullada per Twitter i Facebook em permet comprovar que els problemes del món han deixat d’existir: només importa la caca.

El disbarat aconsegueix altisimes quotes de surrealisme quan veig diraris de tirada nacional convidant als internatuas a que expliquin de què fa olor el seu barri i s’esplaïn en els matissos fecals que el núvol fètid presenta a les diferents zones de la ciutat. No obstant, el més divertit de las crisi és que es constata més que mai que als catalans en encanta la merda. En encanta parlar de caca. Perteneixem a una cultura que venera l’excrement fins el paroxisme, cullons, som capacos de ficar a un boig disfressat de pastoret defecant als pesebres, buidant-se a pocs centímetre del Nen Jesús! Com no ens bolcarem amb aquesta plaga de proporcions no menys bíbliques.

Ha sigut molt graciós, no ho negaré. En aquesta crisi d’aerofàgia urbana no falten els que llencen teories boges, tant se val que l’Ajuntament hagi donat les pertinents explicacions sobre l’origen de l’apocalipsi. No serà que de tant menjar macrobiòtic i orgànic per culpa de la dictadura foodie, els nostres excrements han cobrat vida, s’han organitzat i reclamen el que és seu? Potser, tots els Faletes del multivers s’han tirat un pet al uníson que ha ressonat odoríficament a les infinites realitats de la creació. Potser, es tracta simplement del cadàver en descomposició de Cobi.

La veritat és que m’importa una merda, mai millor dit, les causes de la pudor. On altres veuen motiu d’ira i repugni, els barcelonins albirem un senyal. Com si fóssim antics druides llegint advertències amb el pas d’un cometa, hem rebut la Gran Ventositat com un missatge dels déus. Em resisteixo a creure que aquest miracle sigui producte d’un cúmul de fems a una finca perduda del Parc Agrari del Prat. Aquí hi ha alguna cosa més. De fet, cada vegada tinc més clar que tan infernal pestilència sorgeix dels incomptables cadàvers polítics, consellers i prohomes de l’elit catalana han anat acumulant als seus armaris. Potser és el senyal que necessitàvem per començar a fer neteja.