El cafè. Paco Roca, Autor d’Arrugas

Paco Roca estava a Barcelona per explicar una mica més del making off de la pel·lícula i vam tenir l’ocasió de xerrar una estona amb ell. Es presentava a Barcelona la 16ª Mostra internacional de cinema d’animació de Catalunya, Animac, que des de Lleida ens prepara una selecció molt cuidada de peces d’animació, conferències… una cita que seguirem d’a prop.

Així que de la mà de Francisco Peña, il·lustrador i col·laborador de la revista, vam poder gaudir d’una xerrada per conèixer la faceta professional i humana de Paco Roca, l’il·lustrador, guionista i amant dels reptes, que després de guanyar el Premi Nacional de Còmic 2008 amb Arrugas, està nominat als Premis Goya 2012 amb l’adaptació de l’obra al cinema d’animació.

Comentàvem mentre ens servien el cafè i l’Anna anava pujant fotos a instagram, l’excel·lent estat de forma del cinema d’animació Made in Spain, amb projectes que amb molt diferent pressupost han obtingut èxits en festivals i/o en audiència, Chico & Rita nominat als Óscar, Maria i yo amb una llarga llista de reconeixements i Paco ens explicava que Arrugas no va tenir molt pressupost, però que Manuel Cristóbal havia fet un excel·lent treball.

Francisco Peña. Paco, sabem tots que ets un autor amb una sensibilitat especial abordant temes complicats com l’Alzheimer o la demència senil, i en aquest treball, Arrugas, suposo que t’haurà marcat també personalment la faceta de documentació. Quina llavor t’agradaria sembrar en la gent que llegeixi el còmic o vegi la película? Què has après que t’agradaria que aprengués la gent i que es veiés reflectit a l’obra?

Paco Roca. Quan vaig començar a treballar, Arrugas era una història que tractava, o jo pensava que anava a tractar, sobre la vellesa i sobre l’Alzheimer, que anava a ser el fil conductor de tota la història. Però comences a crear un personatge que en principi ha de servir-te per mostrar la residència i per expressar la veu del narrador, que és el personatge de Miguel, i acaba convertint-se en el protagonista de la història i acabes parlant d’una altra cosa. El que més em va marcar en la residència és la solitud. Al final, Arrugas, del que està parlant més enllà de l’Alzheimer i de la vellesa, està parlant de la solitud de les persones. Aquestes coses mai intentes ferles de forma *panfletaria, però si hi hagués un missatge que m’agradaria que quedés després de veure Arrugas és que ara per ara no es pot fer res per evitar l’Alzheimer ni lògicament la vellesa, però sí que podem millorar la qualitat de vida de les persones majors i sobretot evitar la solitud. Aquest és el tema principal d’Arrugas i és el que vull que el lector recordi després de llegir, i veure la pel·lícula.

F. Creus que es pot evitar la solitud?
P. Jo crec que sí. Crec que en general les persones majors se senten cada vegada més soles perquè vivim en una societat que les desplaça una mica. Totes les persones que no entren dins d’aquest patró de joventut, bellesa i competitivitat sembla que no conten, i les persones majors se senten desplaçades de la societat. És clar que no totes, però la solitud existeix i està present en la vellesa i sobretot en les residències d’ancians. Sí que es podria evitar en certa forma. Si les residències són necessàries, es podrien millorar perquè no fossin nuclis exclusius per a les persones majors on, deixes als teus familiars i t’oblides d’ells.

F. Arrugas, Chico i Rita, María y yo…El cinema s’està revitalitzant i el cinema d’animació també gràcies al còmic. Se t’ha obert una porta nova. Consideres que pot ser el cinema d’animació una prolongació de la teva faceta professional o que pugui condicionar en el futur el teu treball en el sector del còmic?
P. La veritat és que és bonic veure com es converteix un còmic que tu has fet en una pel·lícula, arriba a un altre tipus de gent, i per tant s’enriqueix també. Crec que en el cas d’Arrugas la història s’ha enriquit. Això és alguna cosa en el que no penses quan l’estàs fent, intentes fer el teu camí i ja està. De fet, des que Arrugas es va començar a moure per fer una pel·lícula, amb les següents ja penses “Si es fes així, això podria funcionar millor com a pel·lícula”, però et dura poc, vas cap al teu camí i no penses si el que estàs fent és fàcilment adaptable al cinema o no. El que passa és que la meva forma de narrar és bastant cinematogràfica i llavors faci el que faci, sembla que ja està feta per al cinema però la veritat és que no penso massa en això. Imagino que si Arrugas de sobte hagués caigut en mans de Spielberg o de Disney i m’hagués fet ric, m’ho plantejaria, però com no és així, jo segueixo amb pel meu camí.

Javier Pereda: I el procés per fer la pel·lícula, com comença tot?
P. Després del premi nacional, l’obra va arribar a molta gent, i diversos directors em van cridar per realitzar-ho en format imatge real, però el que més va insistir va ser Manuel Cristobal, amb la intenció de portar-lo al cinema d’animació i superant tots els tràmits necessaris, desde llicències, passant per l’elecció de director, etc etc

F. L’ èxit d’Arrugas t’ha permès arriscar més als treballs posteriors. Creus que et veuràs predestinat a tornar a repetir una fórmula d’èxit similar que obri l’accès al gran públic?
P. Intento que cada nou còmic sigui diferent, que no tingui res a veure amb l’anterior, que es converteixi en un repte. Per exemple hi ha possibilitats de fer una segona part de l’Hivern del dibuixant, però és un llenguatge que ja he explorat i pel qual ja he construït un model, i no és tan estimulant com començar una nova història des de zero. De moment em segueix funcionant amb el que he publicat després d’Arrugas, així que no estic obligat a seguir aquesta senda, si en tot cas, el que faci no es vengués…

J. El títol ja ho tindries, Arrugados (Riures…)

F. A l’Hivern del dibuixant -paral·lelament al fil argumental- podem gaudir d’un retrat de la Barcelona: La Batrcelona Monumental i la popular. Vas comentar que en la fase de documentació vas arribar inclús a comprar material a la mateixa papereria on compraves Escobar i companyia. Com va ser la teva experiència investigant per Barcelona durant el procès de documentació? T’imagino com el Caminante Taniguchi.
P. Sempre que puc intento anar als llocs, no només per fer fotos, sinó per conèixer la història del lloc. La primera que vaig fer, “el juego lúgubre” succeeix a Cadaqués, vaig anar a la casa d’en Dali, i vaig estar-hi una setmana… i se t’acudeixen coses noves, reconstrueixes coses del guió… Moure’m per Lesseps em va anar molt bé per a l’obra, hi ha un centre cultural el Coll que te com a senyal d’identitat la Identitat Bruguera, i Jordi em va fer una visita pel barri per descobrir, on havia d’haver estat el bar Rueda, la impremta…

 F. També es reflecteix després a l’obra donant-li una qualitat humana.
P. No és rentable perquè dediques molt temps, però gaudeixo molt amb això, visitar a la gent que m’aporta coses i energia per seguir endevant.

F. El lector entén que et mous amb la mateixa habilitat al plà curt de personatges com quan obres el camp a la vinyeta i ens regales fantàstics fons i perspectives. Tens cap preferència alhora de dibuixar escenes?
P. M’agraden les dues coses. La proximitat i profunditat amb els personatges, intentar comprendre’ls, m’encanta, però al mateix temps m’agrada descriure escenaris. Sóc molt metòdic, i sóc un guionista al que li agrada explicar històries, i la meva faceta de dibuixant depèn sempre d’un guió.

F. A Memorias de un hombre en pijama, analitzes entre d’altres, la relkació entre home i dona, els seus diferents aspectes, així com interesos. Cada dia creix l’interès del lector femení pels còmics. Quina creus que és la aportació més destacada de la dona al sector del còmic?
P. Com a qualsevol altre mitjà, el còmic ho necessitava més que cap altre mitjà, fa uns anys era territori només d’homes tant en la creació com al consum. Ha aportat una visió femenina del món, i que les lectores troben referents que els influeixen directament…

F. Pots avançar-nos alguna cosa de la teva col·laboració per al pròxim Cortocuentos 2 amb Borja Crespo?
P. Em venia molt de gust, el Corto Cuentos 1 està molt bé, un il·lustrador per conte, m’agrada sortir-me dels meus registres…

F. A l’hora de crear una novela gràfica, el volum de feina condiciona la tècnica no? Has desarrollat un traç personal i vibrant amb el pincell però ens sorprén també els teus resultats, per exemple en La Metamorfosis de Kafka on has fet més ús de la ploma o rotulador.
P. En el cas de l’adaptació de La Metamorfosis tenia l’oportunitat d’anar canviant de registres a cada capítol, perquè són gairebé relats independents, i pots provar diferents estils i registres…

F. Podries, per als nostres lectors de paseodegracia.com recomanar-nos cap còmic que t’hagi fet reflexionar últimament.
P. Vaig llegir fa poc Historias del Barrio. Em va agradar molt el dibuix de Bartolomé Seguí i la narració de Gabi Beltran, molt impactant.

J. I cap racó del Passeig de Gràcia que acostumis a visitar…
P. Vinçon, i la papereria Piera, al carrer córcega, molt plena de pintures i coses…

Molta sort Paco! Te la mereixes.