Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
El cafè. Pablo Juncadella, co-autor de “No som formigues”
Un llibre a contra corrent. Una lliçó d'optimisme il·lustrada i molt documentada en tan sols 3 intensos capítols.
Són dos quarts d’una d’un matí d’estiu, puntual com sempre Pablo apareix per la terrassa del Bracafé, abillat com és habitual amb la seva bandolera carregada d’idees i unes ulleres “super-cool”. Amic personal i inspirador col·lega de professió, dissenyador gràfic, va ser una elecció fàcil per iniciar aquesta secció d’entrevistes que inaugurem en una de les cafeteries amb més “solera” del Passeig de Gracia . Barceloní de pro i cosmopolita com pocs, Pablo acaba d’editar el seu primer llibre com a autor, ja que com a dissenyador podríem citar uns quants.“No som Formigues” ( Debat, 2011) és un llibre il·lustrat, com dicta la seva pàgina web, una guia per a l’optimista informat.
Com i quan sorgeix la idea del llibre? Fa un any i mig Javi Creus i jo estàvem en un altre projecte que no va acabar quallant. És un moment molt pessimista, i ell, en canvi tenia una visió optimista que li portava a analitzar-ho des d’un altre angle, deia “Si fóssim formigues tot seria molt més fàcil”. Amb aquest punt de partida va començar a recopilar les causes que creia que eren positives, les dades que ben miradas poden donar-nos pautes per escollir un camí, i d’aquí sorgeix el primer capítol. Però amb això no hi ha prou, realment s’han comès molts excessos i fruit d’això la societat sofreix un desequilibri que s’analitza a fons en la segona part del llibre. A partir d’aquí, comencem a estudiar iniciatives i projectes que parteixin d’aquest estudi de pros i contres, idees que inciten a la participació i al treball en equip de les hormigues, un colofó optimista del projecte.
“No som formigues”, és un llibre amb molts autors, explica’ns una mica de l’experiència i com va ser el teu paper en el projecte. El concepte és de Javi Creus, Fernando Casado ho ha portat a la terra corroborant i donant el punt d’equilibri a les teories i jo li he donat rostre. Realment m’he centrat en la part gràfica, dotant de ritme al projecte editorial.
El llibre té diferents nivells de lectura, molts infogràfics, i sorprèn la quantitat de links i enllaços, m’imagino que el treball documental haurà estat molt dur. Si, aquí la quarta pota del llibre ha estat fonamental, Doris Obermair ha recopilat tots els exemples de cada axioma convertint el tercer capítol en un treball de camp molt especial, el lector pot contrastar totes les dades via web.
Quina resposta heu tingut? Molt positiva, el llibre s’ha venut molt bé al nostre país, i actualment s’està traduint a l’italià, i probablement es faci a l’anglès. A través de la web hem rebut centenars de iniciatives que fan que el projecte continui viu a la xarxa.
En l’àmbit local, Quines iniciatives destacaries a Barcelona que coincideixin amb aquest pensament? El bicing per exemple és una d’elles, qui ens hagués dit fa 7 anys que en una ciutat amb pendent com Barcelona podria funcionar tan be un mitjà ecològic i eficient com la bicicleta… Una iniciativa que personalment m’agrada molt, és una que ja s’està usant a Anglaterra, FIX MY STREET, és essencialment una aplicació per a mòbils en la qual els ciutadans poden denunciar aspectes de la seva vida quotidiana o de la ciutat que no funcionen correctament, com l’estat dels paviments, recollida d’escombraries etc..
Per a Barcelona seria molt interessant, i per a Passeig de Grácia també, doncs el paviment sofreix constantment el vandalisme per apropiar-se de les famoses valdosas de Gaudi. A dia d’avui no entenc com una ciutat tan capdavantera com Barcelona no ho té, tots tenim una càmera amb forma de móbil a la mà moltes hores al dia i podem millorar la nostra convivència amb compromís.
Canviant de tema, com ja coneixes la revista, ens agradaria que donessis les teves recomanacions en forma de racons favorits del Passeig de Gracia. És un lloc de pas per mi, visc en el centre i és la meva artèria de camí a moltes parts de la ciutat. M’agrada Santa Eulalia, per la personalitat que li dóna al carrer, inundada de marques internacionals, el compromís de Santa Eulalia està vinculat amb la identitat del carrer.
Si tinguessis un matí per visitar el carrer que llocs no pots perdre’t? Bracafé per al desdejuni, Santa Eulalia per a unes compres, una visita a la Pedrera i com a colofó un menjar en la terrassa interior del recentment inaugurat Ànima Hotel.
A qui hauríem de convidar a un cafè? Javi Creus, Marc Escursell o Nacho Alegre.
