De festa amb la Polaroid

A mida que envelleixen, les fotos de les càmeres Polaroid guanyen en color sèpia, el color de l’alegria pretèrita. Simbolitzen un temps en què tot allò material era fàcil d’aconseguir. En color polaroid vaig assistir el primer dia d’abril en un acte de jovialitat dels vuitanta, dels noranta, de quan la Transició era immaculada i la bombolla del sistema era una advertència marginal d’aixafa guitarres i apocalíptics. Era una festa als jardins del Palau Robert per inaugurar una exposició dels 75 anys de fotografies de l’Agència EFE. Els Jocs Olímpics, el rei victorejat per la massa i d’altres il·lusions d’aquest estil. Quina sensació més estranya Sento una cosa semblant quan dino al Flash Flash o al Giardinetto: m’hi sento còmode, a gust, però si m’aturo a observar allò que m’envolta –la decoració, els clients de tota la vida-, m’imagino que en realitat ens vam quedar allà dins, fa anys, penjats en una combinació d’èter i àmbar.

Els convidats importants es fotografiaven amb els logos d’EFE i de les marques patrocinadores. La Caixa, omnipresent, estava representada per discrets directius que l’ull no entrenat ignorava. A primera línia apareixia Jaume Giró, el visir del president de La Caixa. Sempre a un costat, com a punt de caure de l’enquadrament. “Dels aquí presents, és qui mana més”, em va xiuxiuejar un periodista econòmic. No ho dubto, i això que el planter de l’acte era de primera: per part del govern espanyol inauguraven la vicepresidenta Soraya i el ministre del crucifix i la porra, Fernández Diaz. Darrere d’ells, els ‘polítics-executius’ eren els que marcaven més paquet: l’incombustible Enrique Lacalle, rei dels semàfors verds, o el seu successor al capdavant del Consorci de la Zona Franca, Jordi Cornet. El Consorci de la Zona Franca, per a tots aquells que no ho conegueu, és un meravellós invent de l’època en què vam viure bojament. Estic convençut que si et perds pels polígons de la Zona Franca faràs un salt en l’espai/temps, a l’estil de la sèrie ‘Fringe’, i et trobaran al mateix lloc però vint anys abans, o en una marisqueria de la Vil·la Olímpica celebrant requalificacions, amb el maletí de la comissió sota la taula.

També van ser convidats els empresaris ‘de tota la vida’, la SOCIETAT CIVIL –ovació i volta a la plaça per a la persona que va inventar-se l’eufemisme ‘societat civil’. Vaig saludar l’únic president que tinc, el president del Reial Club de Polo, Daldo Bonet, que assistia representant el seu negoci familiar, Freixenet. Em vaig presentar a Artur Suqué i senyora, Carmen Mateu de Suqué Artur Suqué és l’home de Casinos de Catalunya, part del grup Peralada. Casinos de Catalunya va fer-se cèlebre per un cas de presumpte finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya. Presumpte, no us deixeu el presumpte perquè el cas va ser finalment arxivat. No es mereix menys el senyor Suqué.

La seva dona mereix un altre capítol. Carmen Mateu de Suqué és la presidenta del festival de música i art Castell de Peralada. Ella, el seu marit i el cap de comunicació de Peralada recorrien l’exposició endarrerits. Mateu de Suqué estava contenta. Sent una estima especial per EFE: em va explicar que el millor any en la vida del seu pare va ser aquell que va ser president de l’agència: “Va poder compaginar la política i el periodisme, les seves dues grans passions”. Emocionant. El seu pare, Miguel Mateu Pla, era fill d’uns dels fundadors d’Hispano-Suiza i hereu d’importants participacions industrials. Un dels primers pijo-locos d’aquest país. El 1967 va succeir don Carlos Sentís al capdavant d’EFE. El 1969 el va rellevar don Manuel Aznar. Tot quedava entre els ‘don’. Don Miguel era omnipresent, com La Caixa. De fet, va ser president de l’entitat durant el franquisme. Encara més, podríem dir que el franquisme va començar amb ell: Mateu va ser membre de l’estat major de les forces de l’alçament del 1936. Va ser el primer alcalde de la Barcelona ‘alliberada’, va ser ambaixador a París, procurador a Les Corts… un ‘grande’. El 1923 va adquirir el complex del castell de Peralada per aparcar-hi la seva col·lecció d’art. Els seus hereus el van obrir al públic, més en concret, el van obrir a la gent d’ordre estiuejant a l’Empordà.

Si mires enrere entre els píxels de les fotografies de l’exposició d’EFE, t’envairà el vertigen. Hem viscut tan perillosament que el que proposa el sector sobiranista de la festa em sembla un passeig amb el cavallets. Francesc Homs, escudero, Sancho Panza de Artur Mas, camina pels jardiners del Palau Robert sense cridar l’atenció de cap manera. Sembla anodí, suposo que això en aquests moments és positiu. Si la festa fos un banquet de núpcies, Homs seria el nuvi i els convidats serien menys en nombre que els de la núvia, però més diversos. Miquel Calçada, artista abans conegut com Mikimoto, avui portaveu de l’espectacle patriòtic-propagandístic-pirotècnic del tricentenari; Jesús Conte, històric cap de gabinet de Jordi Pujol; Gemma Mengual, Elsa Anka, Júlia Otero, Luis del Olmo, Ramon Pellicer… Només faltaven el Cobi, Jordi LP i Los del Río. El més modern de la festa era el gin-tonic vaporitzat amb el sashimi de salmó. I potser ni això era modern; potser ja el servien així al Mordisco.