Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
Una dels aspectes que més em criden l’atenció és la dificultat per expressar-nos que, com a societat, tenim. Encara que aparentment com mai, i gràcies a la instantaneïtat de la tecnologia, tenim a la nostra disposició tots els mitjans i facilitats a l’abast per comunicar-nos.
Al final no es tracta tant del medi o la quantitat, com de la qualitat del que expressem. I la veritat és que, en vista dels malentesos diaris, aquesta qualitat sembla poc existent.
D’una banda, vivim en la societat del quedar bé i de les aparences. Així, tendim a separar entre les emocions bones i les dolentes. Sembla que hem d’estar alegres i feliços tot el temps -això seria bo; i naïf també- i descartem que de vegades ens poguem sentir tristos o infeliços o descontents o enfadats -això seria dolent-.
La part desagradable tendim a guardar-la per a nosaltres.
És clar, a mi em desagrada estar enfadada… però, i si tinc motius de pes? Per què no ho he d’estar? Per què he de dissimular?
D’altra banda la gestió de les emocions negatives és curiosa.
Per continuar amb l’exemple d’enfadar-se, moltes vegades no ho verbalitzem, li ho fem notar a l’altre i/o esperem que l’altre ho noti, amb quina intenció? Per a què prengui la iniciativa i ens pregunti el que ens passa? Qui és el que està enfadat aquí?
Podríem dir-li “M’he enfadat amb tu”… però no volem quedar malament amb l’altre, o fer-lo sentir culpable, o incomodar-lo, ni ningú ens va ensenyar que això es podia dir i, sobretot, no ens va donar permís. Així que no ho tenim assimilat.
Podríem fins i tot dir-li “M’he enfadat amb tu i estic tan rabiós ara que prefereixo que passi una estona abans d’explicar-te el motiu del meu enuig”.
Hi ha persones que quan s’enfaden ho amaguen directament, o bé, es diuen que no n’hi ha per tant.
N’hi ha especialistes en acumular empipaments i un bon dia esclaten amb la llista de greuges i retrets. “Amb tot el que he fet per tu!”. En aquesta frase hi ha una expectativa sobre com hauria l’altre de valorar el que li dono, i aquests paràmetres són els meus, no els seus; com si l’altre fos un planeta que gira al meu voltant i no un d’òrbita pròpia. Patim la malaltia del melic.
I n’hi ha especialistes en ofendre’s tant que li retiren a l’altre el contacte, la parla i s’esvaeixen. Gone with the wind.
Finalment, hi ha les interpretacions de tot tipus: em dius això i jo entenc/suposo/interpreto que m’estàs demanant tal cosa. O llanço un missatge i espero que l’entenguis … on my way, és clar. El més fàcil seria aclarir: Què necessites de mi exactament? o Ho he entès bé?
Aquestes són el tipus de pel·lícules que ens muntem.
Si verbalitzéssim el que ens passa en realitat, l’altre podria saber amb què estem i, al seu torn, podria compartir la seva vivència. Podríem estar d’acord o no, però almenys sabríem el que hi ha. Dit així sembla molt fàcil. No ho és perquè per començar, realment tenim clar què ens passa? Com ens comuniquem amb nosaltres mateixos? Quina qualitat de diàleg intern tenim?
Sobre això parlaré el proper mes.
Agraïments: a Xavier Grau pel Naming de la secció i a Martí Panés per il·lustrar l’entrada.
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
Les inseguretats, la nul·la autoestima o fins i tot el menyspreu cap a un mateix catapulten a aquesta cerca compulsiva del que anomenem amor.
Passar d’una relació a una altra sense treva, encara que estigui plena de patiment, dolor, alts i baixos emocionals i sigui molt intens, no em sembla amor.
Una selecció d’algunes de les fotografies guanyadores del World Press Photo 2016.