GUERRES DEL SEGLE XXI… I XX (II)

La saga de novel·les gràfiques que te en marxa l’historietista italià Igort, la seva “trilogia de l’Est”, és una de les més ambicioses de la seva carrera. Igor Tuveri (Cagliari, 1958) va ser un dels fundadors del col·lectiu Valvoline, des del que va participar en el còmic d’avantguarda italià dels vuitanta; en els noranta va treballar regularment per l’editorial japonesa Kodansha, i en el 2000 va fundar l’editorial Coconino Press. Des d’aquesta última va publicar treballs de ficció com “5 el número perfecte” (2002), una revista de la mitologia de la màfia des de la perspectiva italiana, ‘Fats Waller’ (2004), una biografia mítica del pianista de jazz realitzada juntament amb el guionista Carlos Sampayo, o ‘Baobab’ (2005-2008), una fantasia esteticista sobre el Japó de principis del segle XX. Però en el 2008 aquest italià d’ascendents russos va visitar Ucraïna, i el viatge va canviar la seva carrera. “Va ser per a mi una experiència molt, molt forta. Tan forta, que per primer cop a la vida vaig decidir explicar el que estava vivint”, declarava en el 2011 a Entrecomics.com. El resultat d’aquest viatge va ser ‘Cuadernos ucranianos. Memorias de los tiempos de la URSS’ (2010), un còmic de no ficció que documentava els testimonis recollits durant el seu viatge a Ucraïna. A partir d’ells i amb un encertat contrast amb els textos oficials i documents històrics, alternant recursos gràfics en funció dels temps del relat i del narrador, Igort construïa una memòria d’Ucraïna que recorria el segle XX a través de diversos successos traumàtics: l’Holodomor, un genocidi planificat en els anys trenta per les autoritats soviètiques per suprimir la identitat cultural ucraniana i forçar la col·lectivització del país mitjançant purgues, deportacions i una fam provocada que va causar milions de víctimes i casos de canibalisme; l’ocupació nazi durant la II Guerra Mundial; la posterior era Brézhnev, recordada amb nostàlgia pel menjar abundant i barat, en contrast amb la crisi econòmica i d’identitat col·lectiva de la Ucraïna contemporània, un cop liquidada la Unió Soviètica. Si l’historietista Joe Sacco havia estat el precursor de la novel·la gràfica periodística, Igort confessava seguir el model de periodistes com Tiziano Terzani, Oriana Fallaci i Anna Politkóvskaya, però també el treball com a documentalista dels cineastes Wim Wenders i Werner Herzog. El procés creatiu del llibre va ser peculiar, dibuixat en gran part durant el viatge a Ucraïna després de cada entrevista realitzada pel carrer, traient així la narració de l’estudi en un mètode que l’autor comparava amb els pleinairistes del impressionisme, que van sortir del taller per pintar al camp i a la ciutat.

‘Cuadernos ucranianos’ va donar un gir a la carrera de Igort i cobraria una nova rellevància pels recents conflictes separatistes en el país, però l’autor seguia endavant cap a l’Est sense alterar els seus plans. ‘Cuadernos rusos. La guerra olvidada del Cáucaso’ (2011), la segona novel·la gràfica de la seva trilogia, s’endinsa a la Segona Guerra de Chechenia (1999-2009) com la figura de la mencionada Anna Politkóvskaya com a eix vertebrador del relat. A partir de l’assassinat de la periodista russa, coneguda opositora d’aquest conflicte i defensora dels drets humans davant les atrocitats comeses contra civils txetxens que va documentar, Igort investiga in situ les implicacions d’aquesta guerra i la vida a Rússia sota la “democradura” de Putin. Per això acudeix novament a la combinació de testimonis orals, documentació i l’àmplia bateria de recursos gràfics assajats a la seva trajectòria prèvia. El resultat, sense arribar a les cotes de ‘Cuadernos ucranianos’, és una obra notable que ens deixa esperant el final d’aquesta trilogia.

Guerres familiars

En el 2013 el barcelonès Jaime Martín (1966) publicava el que segurament sigui el seu millor treball fins el moment, ‘Las guerras silenciosas’. Veterà historietista curtit a la revista ‘El Víbora’ amb sèries costumbristes com ‘Sangre de barrio’ (1989-2005), Martín va recalar en l’edició passa en la indústria del còmic francès, per a la que ha realitzat diversos àlbums. ‘Las guerras silenciosas’ es una memòria familiar que parteix dels records del seu pare sobre el seu servei militar a la colònia espanyola del Marroc, prestat poc després de la Guerra de Ifni (1957-58), un conflicte silenciat pels mitjans franquistes que havia tancat en fals. Encara que el record d’anècdotes sobre les condicions tercermundistes d’aquella mili perillosa centren la narració -tracta vexatori dels superiors, picaresca davant la fam i els escassos subministres-, el gran encert de Martín és obrir el relat fins al punt d’oferir un retrat de l’España dels setanta a través de la joventut dels seus pares: una societat tradicional i autoritària on homes i dones tenien assignat per endavant un paper estricte del que ningú es podia escapar. Ells, fer el servei militar per a després integrar-se a la vida civil com a peces d’engranatge laboral; elles, esperar al nuvi -sota vigilància familiar per garantir la fidelitat- per casar-se i convertir-se en mestresses de casa, a ser possible de família nombrosa. Tot “per la pàtria”, efectivament. Els salts al present cap a un relat marc, on els pares de l’autor fan recompte dels seus records amb la perspectiva dels anys, l’ús puntual de la fotografia com a “prova de la veritat” i el tractament lleuger de la narració, amb abundants moments humorístics i un registre de caricatura realista i habitual de l’autor, aporten noves capes de lectura a una obra que, com altres novel·les gràfiques recents, recupera la memòria del franquisme. Una memòria mai abans explicada per raons òbvies.

Una història de violència

Una altra memòria familiar amb rerefons històric que acaba de publicar-se al nostre país és ‘Patria’ (2014), de Nina Bunjevac. Canadenca d’origen iugoslau, artista i professora d’art, Bunjevac (1973) també parteix de la història íntima i familiar per arribar a la Gran Història que determina la vida dels individus. Una mare que en el 1975 fuig amb dues nenes -entre elles l’autora- des de Canadà a la seva Iugoslàvia natal per a escapar de les activitats terroristes del seu marit, un nacionalista servi exiliat, és el punt de partida de la història. Un relat d’estructura complexa i meditada que va de lo petit a lo gran, de lo introspectiu i costumbrista a la notícia de successos i la documentació històrica. La curiositat de Bunjevac sobre les seves arrels la porta a explorar tant la vida dels seus ancestres, avis i besavis, com la història dels Balcans durant el segle XX, amb parades especials a la II Guerra Mundial, l’Holocaust de Iugoslàvia i el règim comunista del mariscal Tito, on la dissidència de servis nacionalistes presagiarà futurs conflictes. L’estil visual de l’autora, d’ampli registre -més realista o caricaturesc depenent de l’escena-, aporta una singular veu narrativa de gran densitat gràcies a unes ordenades trames manuals de cross-hatching i puntillisme. Pàgines de disseny diàfan i grans vinyetes en blanc i negre, el color de la memòria, on la documentació històrica es fon amb el somnis premonitoris, la història oral i els records de “com es vivia llavors”, virtut que comparteix amb “Les guerres silencioses” de Jaime Martín. Igual que ell, Bunjevac pretén rescatar la memòria del passat amb per comprendre d’on venim i, potser, cap a on anem.

Pimera part de Guerres del Segle XXI