Absolutisme

En la societat que ens ha tocat viure, l’exigència i l’eficiència són valors socials imperants. En sí, no són valors ni bons ni dolents.
Diu molt de nosaltres voler que les coses surtin el millor possible i que per aconseguir-ho, ens esforcem.
La qüestió és quan aquesta exigència i eficiència pretenem apropar-la a la perfecció i a la productivitat sense límits: tot ha de sortir perfecte sempre, no pot ser menys de 10.
Rendir ad infinitum.
Tot i sempre són paraules enormes, absolutes.

El psicòleg Erich Fromm escrivia en els anys 70 del passat segle sobre el que ell va anomenar el mercat de la personalitat: “Si per guanyar-se la vida es pogués dependre del que se sap i el que es pot fer, la pròpia estima estaria en proporció amb la pròpia capacitat, amb el valor d’ús, però com l’èxit depèn en gran mesura de com es ven la personalitat, l’individu es concep com a mercaderia o, més aviat, simultàniament com el venedor i la mercaderia que ven …” .

En la societat en la qual els individus valem per objectius i resultats, per aconseguir l’èxit a ultrança, per mostrar-nos ambiciosos, per aconseguir la fama, en aquesta societat de l’individu-Rei, on queden aleshores els errors, els fracassos, els lacais , el nosaltres?
Equivocar-se equival a fracassar, descansar està mal vist i emmalaltir es viu com un molest impediment.

El filòsof coreà afincat a Alemanya, Byung-Chul Han, té un cèlebre llibre “La societat del cansament” on reflexiona sobre com l’excés de positivitat ens està conduint a una societat del cansament, que produeix esgotats, fracassats i depressius.
És la imatge de la roda de hàmster.
Vivim en la societat del “tot o res”, del “blanc o negre”. En resum, una societat absolutista on les contradiccions o els punts mitjos no estan permesos.
L’absolut ens porta a rebutjar a l’altre: el positiu versus el negatiu.

En el camp emocional això es dóna molt sovint. Hi ha pacients que em diuen “No m’agrada estar així (= trist). He de ser alegre”.
L’alegria -com qualsevol altra emoció- és un estat, o sigui que permuta, és passatgera.
Puc sentir-me alegre, però ve el meu cap i em confronta a crits per alguna cosa. Així que després puc estar enfadat, agressiu, trist, amb un mal gust de boca. L’alegria, per una circumstància externa, s’ha transformat en qüestió de segons en una altra emoció.

Un dels pitjors mals -perquè crea una gran insatisfacció- és aquesta visió confrontada en què dividim el món: el bé (o allò bo) ha de guanyar al mal (o a allò dolent).
Podríem aprendre de la visió polar dels orientals, que ho tenen clar fa segles. No es tracta tant d’un o altre, com d’un i altre.
El famós yin i yang em sembla una preciosa imatge simbòlica inclusiva.

Jo no sóc alegre, puc tendir a l’alegria, però la vida em passa i em fa sentir altres emocions, més enllà dels meus ideals (he de ser alegre). Així que de vegades estic alegre, i altres estic trist i altres enfadat. I potser tinc motius per estar-ho en lloc de rebel·lar-me’n.
No es tracta d’aconseguir l’èxit a qualsevol preu o de creure’s un fracassat si no s’aconsegueix el que un s’ha proposat. Probablement aquesta paraula té unes connotacions molt pesades. Potser es tracta de fer-ho el millor possible, d’intentar-ho i, si no surt, revisar i aprendre’n… per tornar-ho a provar d’una altra manera.

Això és el que més calma: revisar valors i donar-nos permís per visitar oposats.
La paraula clarobscur em resulta molt suggerent en aquest sentit: és inclusiva, recull la llum i la foscor alhora.

Agraïments: a Xavier Grau per el Naming de la secció i a la fotògrafa Carolina Sainz per il·lustrar l’article.
www.llumsambombres.com