A l’espai ningú pot sentir els teus crits

A principis del segle XXI, el programa espacial de la Confederació Europea va aconseguir establir amb èxit colònies en altres planetes amb la imperativa necessitat d’extreure aigua i altres recursos naturals que escassejaven a la Terra. Les dures condicions de vida i la pràctica desconnexió amb el planeta d’origen feien d’aquestes colònies una destinació poc desitjable per als professionals de les principals potències europees. No obstant això, el govern de la República Federal Espanyola va veure en les colònies exteriors l’oportunitat per reduir les alarmants xifres d’atur que l’Estat arrossegava durant dècades i revertir així la taxa negativa de creixement econòmic.

Això no es va anomenar mesura desesperada. Es va anomenar política de foment de l’ocupació.

Per als aturats, rebutjar un treball a les colònies exteriors suposava la pèrdua immediata de la prestació per desocupació, una mesura aquesta aprovada amb caràcter urgent pel govern després d’una proposta inicial de la CEOE. Els desplaçats a les colònies signaven un contracte en pràctiques de sis mesos. Les despeses derivades d’aquestes pràctiques es descomptaven dels seus sous una vegada el seu contracte passava a ser indefinit.

La derivació de capital humà a colònies extraterrestres no es va anomenar emigració forçada. Es va anomenar mobilitat exterior.

Els treballadors de les colònies exteriors es dividien en tres categories: Classe Alfa, composada per delegats governamentals i gestors financers; Classe Beta, formada fonamentalment per enginyers; i Classe Omega, formada per mà d’obra amb baixa qualificació. Aquesta última exercia tasques d’escassa consideració remunerades per sota del salari mínim interprofessional.

Això no es va anomenar contracte precari. Es va anomenar “minijob”.

A causa de irregularitats en el control d’aliments, una remesa contaminada va propagar una epidèmia en una de les colònies extraterrestres. Les assegurances mèdiques només eren accessibles a la Classe Alfa i als individus Beta amb una antiguitat de més de deu anys, de manera que la major part de la colònia no va poder accedir als serveis assistencials privatitzats. Els infectats van desenvolupar un paràsit alienígena que, després de finalitzar la fase larvària a l’interior de l’hoste, l’abandonava violentament per completar el seu creixement i devorar als escassos supervivents.

Això no es va anomenar seqüela de la privatització sanitària. Es va anomenar irregularitat vírica conjuntural.

Després de l’epidèmia alien es va procedir a una depuració de responsabilitats en la Classe Beta així com una flexibilització en les condicions de contractació de les noves incorporacions. La involució de l’Estat del Benestar a les colònies va generar una escalada d’enceses protestes. Els intents diplomàtics de la Confederació van resultar fútils i, després d’un breu “llarga i pròspera vida”, l’organisme interplanetari va deixar que les tropes espacials posaren fi a les hostilitats. Finalment, la Classe Alfa va abandonar les colònies per a complir les tasques administratives des de les bases terrestres. Els treballadors espacials van organitzar concentracions de protesta, vagues i manifestacions, però res va canviar. Malgrat estar allà dalt, van seguir mirant als seus governants des de baix. Les seves protestes es van perdre en el buit.

I és que a l’espai ningú pot sentir els teus crits.