Els melics del món
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
El passat 29 de març, Barcelona es va unir a la vaga general i els ciutadans es van manifestar a Passeig de Gràcia, on van llançar als poders públics el seu sentiment d’indignació davant de les dures mesures adoptades per intentar posar fre a la crisi econòmica. Aquell 29-M, l’emblemàtica avinguda barcelonina va semblar més espaiosa perquè tenien cabuda sindicalistes, socialistes, dissidents de centre-dreta, comunistes, nacionalistes i fins i tot anarquistes. Un conglomerat humà tan heterogeni oferia un repertori igualment variat de discursos que abastaven atacs a les mesures de Mariano Rajoy, retrets a les retallades d’Artur Mas i fins i tot proclames per la III República. No obstant això, d’entre totes aquelles reivindicacions, una va aconseguir captar-me especialment l’atenció. Vaig aconseguir distingir-la entre la multitud, gravada sobre els vidres de l’aparador de Mango. Era un tret a boca de canó, un directe de dreta escrit en esprai vermell i rima consonant que deia: “La talla 38 me aprieta el chocho”.
Així és. Entre tanta política també hi quedava lloc per a la reivindicació de la dona corrent, la que té preocupacions més serioses que seguir els consells de la revista Elle per aconseguir uns glutis d’acer. No és estrany que aquesta protesta es fes sentir a Passeig de Gràcia, on els aparadors de les boutiques i franquícies de moda acomplexen als seus espectadores oferint un model de bellesa femenina esculpit amb la paleta d’eines d’Adobe Photoshop.
Afortunadament, cada vegada s’alcen més veus crítiques sobre aquest model impossible. D’un temps ençà, els estaments de la moda han decidit fer alguna cosa al respecte i, ni que sigui per mantenir les aparences, demanen formes més arrodonides. Ho fa ara la Mercedes-Benz Fashion Week Madrid i també la revista Vogue: ja no els queda lloc per a les figures rectilínies. Serà que les corbes tornen a ser chic. Indubtablement chic és l’elenc femení de “Mad Men”, la prestigiosa sèrie nord-americana que, a més de rescatar l’home més elegant i viril, ha recuperat l’antic model femení, encarnat pel cos voluptuós de la pèl-roja Christina Hendricks. La seva sinuosa figura està emparentada amb aquelles femelles alfa de Fellini, dones rubenesques a qui només els cal posar un cigarret entre els llavis per encendre tots els encenedors al seu voltant.
Parlant de “Mad Men”, la publicitat també presenta símptomes de canvi i algunes marques s’uneixen al moviment per a una bellesa realista: fa uns anys, Dove sorprenia amb la seva campanya Evolution, mentre que ara és Campofrío qui alimenta un altre model de dona. Tot i que només són unes poques excepcions, sí que sembla clar que el fantasma de l’anorèxia ha estat bandejat dels departaments de màrqueting. No en va, el principal reclam publicitari i absolut sex-symbol de l’última dècada és per consens Scarlett Johansson. Ella és la sinuosa figura en qui confien per a les seves campanyes publicitàries marques tan prestigioses com Dolce & Gabbana, Moët & Chandon o Mango, que potser hauria evitat aquella furiosa pintada a Passeig de Gràcia si no hagués substituït la voluptuosa rossa per la molt menys dimensionada Kate Moss. Serà que els temps i les talles estan canviant.
Fotografia: Víctor Ortiz Aladro
L’actual noció de persona o individu, entès com a ésser únic i intransferible, separat o aïllat de tota la resta, autònom, és un concepte de fa un parell de segles.
Les inseguretats, la nul·la autoestima o fins i tot el menyspreu cap a un mateix catapulten a aquesta cerca compulsiva del que anomenem amor.
Passar d’una relació a una altra sense treva, encara que estigui plena de patiment, dolor, alts i baixos emocionals i sigui molt intens, no em sembla amor.
Una selecció d’algunes de les fotografies guanyadores del World Press Photo 2016.