Torino, el palau del vermut

La màquina del temps que permeti viatjar al passat és l’invent que espera ansiós el que es dedica a indagar la història. Molts serien els períodes als que ens agradaria treure el nas i molts els personatges als que ens vindria de gust conèixer. Podríem escollir un gran esdeveniment irrepetible o, potser, un moment de la vida quotidiana. Si pogués escollir no seria massa ambiciós, em conformaria amb prendre un vermut. Això sí, seria a un lloc deliciós: al Torino, conegut en el seu dia com el palau del vermut.. Allò sí que era un bar. Va ser un dels establiments més macos mai construïts.

L’espectacular comerç estava situat en el número 18 del Passeig de Gràcia, a la privilegiada cantonada amb la Gran Via. Era una veritable obra mestra del modernisme que, com altres, no va tenir una llarga vida. Es va inaugurar el 20 de setembre del 1902 i va tancar en el 1911. Aquella dècada escassa l’ha fet mític.

La seva existència la devem a Flaminio Mezzalama, italià de Torí, establert a Barcelona des de 1893, gerent a la península ibèrica de l’empresa de vermut Martini & Rossi. Com a bon home d’empresa, va pensar que havia d’apostar per la promoció del seu producte i així ho va des del Torino, un local situat al número 8 del carrer Escudellers. Avui encara es conserva el mateix lloc amb el nom de Grill Room i es veu en el local la figura d’un escut amb un toro rampant. Mezzalama va voler rendir així un homenatge a la seva ciutat natal i a la seva beguda, Torino.

La beguda aviat va tenir èxit entre els barcelonesos de l’època i Flaminio va pensar en una nova aposta, un segon bar més gran situat a Passeig de Gràcia, on es trobaven les noves residències de la burgesia barcelonesa. Així el nou Torino va relegar el nom de Petit Torino al seu germà d’Escudellers.

Per fer possible tal empresa va contractar a primeres figures del modernisme. No va escatimar en el pressupost. Tot realitzat per primeres figures en cada especialitat. Sota la direcció del mateix decorador que havia treballat en el Torino d’Escudellers, Ricard de Capmany, trobem ni més ni menys que a Gaudí, Puig i Cadafalch i a l’arquitecte municipal Pere Falqués.

Gaudí va treballar l’elegant saló interior, anomenat saló àrab, amb arrimadors de fusta i les parets i sostres coberts per unes lloses realitzades en cartró premsat i envernissat que elaborava amb l’impressor Ermenegild Miralles per a qui Gaudí va fer la porta de la seva finca que avui es conserva al passeig Manel Girona.

Puig i Cadafalch va treballar en el saló principal en forma de L que destacava pel seu excel·lent artesanat i la seva elegant decoració.

Pere Falqués va dissenyar la marquesina exterior de ferro forjat que seria dissenyada per la casa Ballarín i a la que es van col·locar aplics de vidre de color de l’industrial Bordalba.

La decoració del local també es va plantejar minuciosament per Campany. Els mobles eren d ela prestigiosa casa Thonet, de Vienna. El mosaic del mostrador es va portar expressament des de Venècia, d’on també eren els artistes que van fer els vidres, els Germans Tosso. Masriera es va encarregar de les llums penjants. Se sap que hi van treballar el forjador Quintana, el metal·lista Doménech, els ebenistes Calonge i fill. Les parets del local estaven decorades amb tapissos, a partir de cartrons de Ricard Urgell, o pintades al fresc. Les escultures eren de l’italià Buzzi i de Massana. D’aquest últim era una bacant que sota un cobert aixecava una copa en la que un amoret derramava el licor que es bevia en el local.

Amb tanta elegància i bon gust no es d’estranyar que el local rebés el primer premi al millor local comercial. El Torino va inaugurar aquest concurs en el que l’Ajuntament escollia anualment al millor edifici i el millor local comercial. Sense cap dubte el Torino es mereixia qualsevol premi al que es presentés.

L’inquiet creador del Torino, Flaminio Melazzana, no es va limitar al seu negoci amb el vermut, també va ser pionner en el negoci turístic a la ciutat, cada any organitzava viatges d’italians a Barcelona. Amb aquestes activitats i, sobretot, amb els seus locals es va guanyar als barcelonesos. Pentre un vermut al Torino es va convertir en algo imprescindible tant pels barcelonesos com pels visitants. Sentar-se a la terrassa o en algun dels seus espais interiors era una de les activitats que s’havia de fer a la ciutat. Tothom passava pel palau del vermut, especialment els dies de descans per veure’s i deixar-se veure. Deurien ser varios els dies de tertúlia entre les seves parets. Però no tot dura per sempre i al creador del Torino li va arribar la mort. Era el 13 de juliol de 1911 quan La Vanguardia publicava la seva esquela.

Amb ell desapareixien els seus locals. El Petit Torino d’Escudellers es converteix en el cafè oriental i més tard, en el 1916, en el Grill Room que encara es manté. El Torino del Passeig de Gràcia va ser durant uns anys la sala d’art Casa Esteva fins que en el 1934 va desaparèixer completament quan l’arquitecte Josep Lluís Sert aixecava en el seu lloc la joieria Tous (avui Roca). Com no hi ha cap màquina del temps, avui hem d’obrir els ulls i dirigir-los atentament a les fotografies que es conserven.